Quan jo era petit em pensava que les torres de defensa i els talaiots menorquins els havien construït els moros; que el centre del món el podíem situar a Maó, al carrer Nou, entre can Dineret i l'American Bar, i que la nostra manera de parlar era fruit exclusiu de la terra menorquina, igual -tal com m'imaginava aleshores- que els gínjols o les figues de moro.
Però, ai!, a l'escola, ja d'al·lotet, em van començar a fer veure que la realitat no era tal com jo creia. A les lliçons de geometria em van ensenyar que el centre de les esferes es troba a l'interior, no a la superfície, la qual no té centre. Llavors vaig raonar que ja que la terra és una esfera i Maó és a la superfície d'aquesta esfera, la nostra ciutat no podia ser el centre del món, i si ho hagués estat, com que hi hauria hagut moltíssims més altres centres, no ho seria més que Ciutadella, París o Nova York.
I gràcies a les lliçons d'història em vaig desfer també de l'error de considerar els nostres talaiots i torres de defensa com a construccions musulmanes.
Com més coses anava aprenent, més desil·lusions tenia. Així, doncs, tant el meu cor com el meu cervell es resistien a anar canviant constantment de conviccions, tot i tenir present, gràcies a la lectura del savi Antonio Machado, que "La verdad es lo que es,/ y sigue siendo verdad/ aunque se piense al revés".
També de jovenet vaig veure clar que ni la nostra llengua, ni les figues de moro, ni els gínjols tenien el seu origen a la nostra terra menorquina, sinó que havien vingut de fora, que ja existien anteriorment en altres territoris. I també que no parlam de forma excessivament diferent a com ho feien els primers catalans que s'instal·laren a la nostra illa (pares dels pares dels pares dels pares... de ma mare, mon pare i dels de la immensa majoria dels meus amics, veïns i coneguts menorquins). I ara veig que alguns ignorants o gent malintencionada, per tal d'exagerar les diferències entre el català insular i el peninsular, comparen el de Menorca amb el de Barcelona, quan haurien de ser més rigorosos i fer-ho amb el de les terres d'on eren originaris els nostres avantpassats catalans, les comarques d'on provenen, entre d'altres suposades peculiaritats només insulars, els articles salats (es, sa...).
Ja una mica més gran, i gràcies a un prodigi intel·lectual anomenat Charles Darwin, vaig aprendre que el nostre cervell havia evolucionat més per a afavorir la nostra supervivència com a individus i espècie que com a instrument per a trobar la veritat de les coses. Encara que els humans diem que cercam la veritat, de fet tenim més tendència a acceptar les teories -correctes o no- que afavoreixen els nostres interessos com a individus o com a membres pertanyents a col·lectius socials, i que la veritat queda freqüentment oculta o en desavantatge quan s'ha d'enfrontar amb els interessos de grups humans més poderosos que el nostre, que són els qui més fàcilment controlen les idees i els mitjans que les difonen.
Aquell al·lotet, que anys enrere estava convençut de tantes falsedats, ja fa temps que va créixer i que intenta ser exigent amb sí mateix a l'hora de pensar. També fa molts anys que considera que si realment ens interessa reflexionar correctament, hem de prestar més atenció a allò que diuen els experts en cada matèria, entre ells a filòlegs i lingüistes, que a Menorca estan farts de sentir les barbaritats que molts maonesos no es cansen de repetir en tertúlies de bars i cafeteries, en determinades declaracions de caràcter polític o en grotescs articles i cartes a la premsa.