Els dialectes solen ser la font de mots genuïns. Dit d'una altra manera, per a l'expressió de qualcuns significats concrets, és necessari recórrer a certes varietats lingüístiques allunyades on es troba un terme popular per a designar-los, davant el barbarisme emprat a la major part del domini lingüístic. És el cas de la paraula menorquina "aranja" que a Menorca s'empra per anomenar el castellanisme "pomelo". El lingüista mallorquí Joan Veny, la posa com a exemple d'aquest fenomen de reserva i conservació al seu llibre "Introducció a la dialectologia catalana".
Com hem vist amb la paraula escopinya de gallet, genuïna de Maó, que no ha estat capaç de desplaçar entre els parlants el castellanisme "berberecho" a pesar de tenir l'estaló dels organismes lingüístics oficials, el terme aranja em sembla un cas similar. La doble pregunta sorgeix de totes maneres. És viva la paraula aranja a Menorca? O només la feien servir els nostres avantpassats i, els parlants actuals, hem importat el barbarisme? Ho desconec amb exactitud. No és una fruita que mengi moltes vegades. Record que ma mare em comprava per a fer-ne suc i sempre l'anomenava pomelo. Què és, però, una aranja? Una aranja és el fruit de l'aranger. Té una estructura semblant a la taronja, arrodonida o piriforme, i un color groc pàl·lid. És una mica amargant. Hi ha moltes varietats d'aranges, fins i tot en l'actualitat se'n produeixen de pigmentades, però les més importants són l'aranja i l'aranja grossa. Aquesta segona és el fruit de l'aranger gros, s'assembla a l'aranja, però és més voluminosa. Normalment, només se sol anomenar pomelo a aquesta varietat d'aranja. La paraula aranja té un origen àrab. Prové de "naranja", taronja. La procedència de "pomelo" és més incerta. Probablement és deguda a la fusió arbitrària de la paraula neerlandesa "popel", gran; i la portuguesa "limôes", llimones.
A vegades hi ha paraules que ens semblen estranyes, fins i tot ridícules o exòtiques, i són ben nostres. Per ignorància, o per por de caure en una incorrecció lingüística, feim servir les solucions d'altres idiomes i, aquestes paraules estrangeres que han entrat d'aquesta manera enrevessada en el nostre parlar, ens acaben resultant familiars. Menjam berberechos, quan les nostres aigües fangoses estan plenes d'escopinyes de gallet. Bevem suc de pomelo -excel·lent per a les dietes aprimadores ja que pràcticament és aigua i conté molta vitamina C- quan als nostres barrancs hi havia -o encara hi ha- arangers que produïen -o produeixen- unes autòctones -producte de proximitat- i esplèndides aranges.