El diari Menorca compleix demà setanta-dos anys d'existència; en aquest llarg període històric ha viscut etapes assossegades i d'altres més adverses, com la que en aquests temps digitals i de crisi travessen tots el rotatius "de paper"; fet que l'ha duit a iniciar un procés de fusió amb l'altre diari publicat a l'Illa. Per complir aquests prop de tres quarts de segle, ha calgut l'esforç constant dels professionals de redacció i administració, però també dels tallers, com Biel Fiol Llorenç, que durant mig segle n'ha estat actor i testimoni de primera mà.
NAIXEMENT DEL MENORCA
Els dos gran diaris menorquins del primer terç del segle XX van ser El Bien Público i La Voz de Menorca; acabada la Guerra Civil hi hagué un intent de reeditar El Bien Público i el de nova planta Arriba España, que tampoc reeixí. L'1 de febrer de 1941, Fernando Jansà Guardiola fundà el diari Menorca com a òrgan de Falange Tradicionalista y de las JONS.
Els primers anys no disposava d'impremta, es servia del mateix impressor i de la vella màquina Marinoni de Can Manent (Tipografia Mahonesa) que abans de la guerra havia imprès La Voz de Menorca, el diari republicà i d'esquerres. El 1944 el "Menorca" estrenà taller al carrer Verge de Gràcia 52, al costat de la Sala Augusta, on es seguia fent la composició a mà de les quatre pàgines de què constava –un full doblegat–, excepte els festius, que era de la meitat i els diumenges que no es publicava.
UN AL·LOT DE TALLER
Biel Fiol Llorenç va néixer a Maó el 6 de febrer de 1932, però als tres mesos la seva família es mudà as Castell. L'any 1940 en Bielet entrà a la Casa de la Infància de Maó, eren cinc germans i es temps de sa fam, hi va viure dels vuit als catorze anys. El mestre de "la Casa", Joan Olives, li brindà d'entrar al taller del diari, que havien de menester un al·lot. S'hi incorporà el 14 d'abril de 1946, llavors tornà viure a ca seva.
D'entrada li van dir veus aquest racó, allà i no te moguis, estudia sa caixa. La composició es feia a mà, amb el tipus de lletra mòbils de plom i antimoni. La primera obligació del futur tipògraf consistia en aprendre a quin caixetí era cada lletra, signe i espai.
També feia missatges per als més grans, com anar a comprar tabac a l'estanc o a cercar el dinar dels obrers de fora vila, que anaven a treballar en bicicleta. Amb els cotxes de línia des Castell o Sant Lluís enviaven les senalles del menjar als que treballaven a Maó.
Recorda haver anat a cercar les d'en Paco Coll i en Benet Pla de Sant Lluís, a l'Esplanada, i al cotxe des Castell que tenia parada a la plaça del Príncep; aquells Pegaso que encara funcionaven amb gasogen.
Guanyava catorze pessetes cada setmana. La primera "paga" del 18 de juliol va ser de cinc duros. Quan començà, anava i venia a peu des Castell al carrer de Gràcia de Maó. Als 18 o 19 anys, en acabar la jornada del diari anava "a fer hores" a can Miquel Borràs, de la impremta La Económica des Castell. Així arreplegà doblers per comprar una bicicleta.
COMPOSICIÓ MANUAL
Al taller treballaven de dilluns a dissabte; acabaven en tenir llest el diari, fos l'hora que fos. Els dies que hi havia molts anuncis o una esquela de mitja plana acabaven més prest, però quan fallava l'electricitat havien d'esperar. Generalment feien moltes hores, encara que no les cobressin.
Tiraven amb una màquina plana: dos fulls a una cara, després imprimien l'altra. Tallaven per enmig i tenien dos diaris, fins completar la tirada dels 1.200 exemplars dels seus inicis. Els dies de festa era la meitat, una fulla per davant i darrera. Els diumenges no es publicava.
Després treien els motlles al pati i els netejaven amb gasolina i amb aigua. Per distribuir la lletra anava millor si els tipus estaven banyats, no s'empastellaven tant. Tot es distribuïa, tret dels quatre anuncis que haguessin de sortir en dies venidors. Les caixes havien de quedar ben apunt per l'endemà posar-se a compondre just arribats, una feina laboriosa.
D'aquells temps "heroics" del taller només en Biel en pot contar la facècia, per qualque cosa era el més jove dels vuit. El mestre era Benet Pla, de Sant Lluís, que tenia bona veu, mentres distribuíem cantàvem, Mateu era un home gran que morí als pocs anys, també hi havia Monjo Gornés, Sebastià Dalmedo, Paco Coll, Eugenio Rebaque i Manolo Sintes.
LA LINOTIP
L'any 1955 es produí una doble revolució, d'una banda la propietat del Menorca passà a mans de mossèn Jaume Cots, caient de la portada la filiació i simbologia falangistes, per subtitular-se "Diario insular" i portar l'escut de Menorca; de l'altra es donà una sotragada als tallers amb l'adquisició d'una veterana linotip provinent de El Correo Catalán. Va venir un linotipista del rotatiu català per ensenyar "el nou ofici" als caixistes, després es van haver d'espavilar, amb una màquina vella i que no n'havien vista cap mai, però cada dia va sortir es diari. Havien passat de la composició amb tipus mòbils al teclat i les línies de text de les columnes amb linotípia, també del cos vuit.
La linotip duia una caixa amb noranta canals alineats que contenien cada una de les lletres matrius, fins a un màxim de vint-i-una. Les lletres individuals eren de bronze (combinació d'aram i estany); quan el linotipista picava una tecla queia la lletra corresponent dins el componedor de la màquina, davant duia el símbol de la lletra i darrera la figura en negatiu, que era la que es gravava amb el metall fos (plom, estany i antimoni) que formava la ratlla compacta.
Un cop gravada la línia, la distribuïdora de la linotip dirigia al seu canal cadascuna les lletres matrius. Altrament, les línies de plom, un cop fetes servir, es tornaven fondre al gresol de la màquina. La tinta de les retxes formava una "escòria" que surava damunt el gresol, la treien amb un cullerot. Es perdia una part del plom i n'havien de dur nous llengots per fondre.
Les línies de la linotip conformaven les columnes del diari, mentre que els titulars i tota la resta es seguia component a mà. Per aprofitar al màxim la major agilitat sobre la composició manual, la linotip funcionava 24 hores diàries, manejada en torns de vuit. En anys posteriors s'adquirí una segona linotip, del Diari de Mallorca, i encara una tercera, el 1969, marca "Menta", italiana i nova de trinca. Posteriorment s'incorporà una "Negitype", màquina semblant a la linotip que permetia compondre tipus més grans, per als titulars. Compostes les pàgines es col·locaven dins les rames per imprimir-se a la rotativa que manejaven en Toni "es Pelut" i en Rafel Serra. El diari augmentava de pàgines i de tirada.
REVOLUCIÓ ÒFSET
La segona "revolució tecnològica" es produí als tallers de l'Editorial Menorca l'any 1976. Llavors redacció i tallers es van traslladar a la casa del Sr. Cots del carrer, Verge de Gràcia 57. En aquell salt del carrer van trencar tot els esquemes, deixant enrere la tipografia, les tres linotips i tots els sistemes de composició coneguts. Incorporaren l'equip de fotocomposició IBM, les planxes i el sistema d'impressió òfset amb una rotativa de dos cossos Goss Community.
El primer exemplar sortit a la llum dels nous tallers aparegué el dos de gener de 1976, com bé recorda en Javier Coll, qui s'incorporava a la vegada a la nova feina i al nou sistema d'impressió, no mancat dels contratemps propis de la novetat. Per en Biel Fiol també va ser un altre canvi; anomenat regent del taller, les seves mans van perdre el contacte amb el plom per agafar les tisores i tallar el paper dels textos que paginaven el diari, insolar i fer les planxes que passarien a màquines.
El 1986, Editorial Menorca trasllada redacció i tallers, plenament informatitzats, a l'actual seu del polígon industrial de Maó. Passats deu anys més, Biel Fiol arribà a la jubilació després de cinquanta al servei "des Diari", una tasca menys vistosa que la de redactors o articulistes, però fonamental per sortir al carrer cada dia.
–––
adsintes@telefonica.net