"Vaivender" és una paraula que no existeix. Si més no, no surt a cap diccionari normatiu. Ni tan sols en els diccionaris dialectals, com ara el DCVB. De fet, només he sentit aquesta paraula una vegada. I, si he de ser sincer, ni tan sols l'he sentida. L'he llegida. Va ser a l'entrevista que la periodista de la Revista de Ferreries Joana Rotger Barber va fer a José Gomila Pons, es conco en "Pepelín", i que després va formar part del llibre "Galería de personajes"; un interessant replec de la mateixa autora publicat l'any 1995 per la Revista de Ferreries: "Quan se va acabar (sa guerra), ma mare que tenia uns germans que feien de vaivenders va pensar que jo també m'hi podria guanyar sa vida amb aquesta feina, ella me va donar es doblers i vaig comprar un carro per 1.500 pessetes i un matxo per 350".
Segons l'entrevistat, el vaivender anava pels llocs de Menorca a vendre qualsevol cosa que els pagesos poguessin necessitar i comprar productes agrícoles o ramaders per revendre a altres parts. "Pensa que llavors no era tan bon de fer anar i venir des llocs as poble. Més envant, deu fer uns trenta anys, vaig comprar un camió que havia estat un turisme Cadillac". José Gomila va néixer l'any 1921 o sigui que actualment té més de noranta anys. Va comprar una màquina d'espolsar llana i encara té el taller i la vivenda al carrer de sa Font de Ferreries. Record que d'al·lots anàvem a la cotxeria a comprar visc. Era diferent del que es podia comprar a ca s'Esparter de Maó. Resultava com més casolà, com de fabricació pròpia, com fet a mà. Havies de dur un pot i compraves una bolla d'un color verdós que no s'aferrava al vidre gràcies a l'aigua. Bolles gàstriques d'un monstre fermat d'una pota amb una cadena que vivia a Ciutadella. Letal per a les plomes dels ocells, inofensiu per als peixos. Tenies la sensació que sempre et volia enredar. S'alegrava de veure'ns entrar, però formava part d'aquesta estirp de titans menorquins que es van embrutar la cara amb la sutja de les sitges, que es van encetar les mans amb la calç dels forns i que van mirar, amb la cara il·luminada per les flames, els ulls del darrer vell-marí sense perdre mai ni la sornegueria ni el somrís. Personatges que semblen sorgits d'un conte d'Eudora Welty: "D'allà on jo venc empram guineus com a cans guardians i mussols com a gallines, però sabem cantar". Només en aquest context es pot entendre que sorgeixin paraules a partir de l'eco d'una base musical. Va i ve com sa coa de s'ase -vaiver- es converteix, amb la creativitat vital de la inventiva popular, en "vaivender" per referir-se al "vivander": negociant en bestiar boví (Urgell) o proveïdor de queviures de l'exèrcit; en castellà "vivandero". Totes dues formes tenen l'origen en el francès "vivandier". No podem salvar les persones que valen la pena, però podem salvar les seves paraules, com ara "vaivender".