Són testimonis que esgarrifen. Per a ells, la data de naixement s'ha convertit en la llosa més pesada, la més dura i també la més fràgil. Són els qui pertanyen a la llista del milió -dels quasi sis- d'aturats en el nostre país que tenen més de 50 anys: "a la meva edat", "sense feina avui i sense jubilació demà", "ja no servim", "no tindrem -mai més- un treball estable"... sí, gemecs que posen la carn de gallina.
Aquesta filera amb els tons blancs de l'experiència o cabells tenyits és sovint oblidada. Recordeu el passat de jubilacions avançades, d'acomiadaments socials acceptats, de veterans que asseguraven el seu futur amb suficients drets i indemnitzacions envejables? Ara per ara, aquests pares i mares de família amb càrregues familiars, amb llargues antiguitats i amb currículums que fan referència a poques empreses són enllestits sense gairebé un agraïment. Ells, segons la data del document d'identitat, representen els que tenen menys probabilitats de trobar feina. En la societat de la rendibilitat, les empreses no se'ls estimen, els troben més cars i menys preparats i productius. Un sector en el que la reforma laboral ha abaratit l'acomiadament i les bonificacions de les noves contractacions.
Són testimonis terribles, afamats de polítiques actives que els reorientin. Sense expectatives, sense horitzons i sense esperança. No expliquen res de nou aquestes paraules, però fa uns dies vaig compartir diàleg amb un afectat i no deixo de pensar en la seva sentència: "volen que ens morim, tanmateix així, m'és igual que sigui als 60 que als 90". Per molt que ens sembli natural, no és humà deixar-los en l'oblit.
Doncs cal afegir que si mirem el país amb objectivitat, trenta anys després de l'arribada de la democràcia, la fotografia política actual també està molt xafada i arrugada. Ai, aquesta Espanya nostra, envellida Espanya, que esgota l'esperança dels qui més pateixen.