Ahir vaig rallar d'una paraula menorquina que molts ens pensàvem -jo inclòs- que era un anglicisme i, avui, rallaré d'un anglicisme que molta gent creu que és una paraula menorquina genuïna. L'amiga de la bella regió de llevant menorquina, Cristina Fernández Sintes, em va escriure després de la sortida al diari de l'entrada "Enclità": "Paraules molt nostres, que moltes vegades no sabem ni com s'escriuen. Mots que pertanyen a la nostra parla de tota la vida i que és important treure de l'oblit i normalitzar el seu ús. Enclità n'és un exemple, però jo recordo haver escoltat i utilitzat una d'altra a ca meva quan jo era petita i passava hores a la platja, tornant moltes vegades amb els peus bruts de "xapapote". No ho sé escriure correctament i no l'he sabuda trobar a cap diccionari ni pàgina de consulta. Sonava "blatverni" i suposo que deu ser un anglicisme pel negre (black). Què en trobes, Joan Pons, em pots ajudar, et sona? O potser la memòria em juga una mala passada i el mot no existeix?"
No havia volgut entrar encara en el terreny dels anglicismes perquè és fascinant, molt ric i està prou documentat. Me'ls reservava, com aquell qui diu. Encara que vaig donar una resposta privada a l'amiga Cristina, avui volia transcriure'n el significat ja que ahir vaig rallar del fals anglicisme bòtil. Té tota la raó, Cristina. La memòria no li falla, tot el contrari. Encara que els especialistes l'escriguin de diverses maneres -Escudero (blèc vèrnis), Guiter (blacvernis), Donaldson (blech verbnis) i DCVB (blecvernis)-, el blèc-vernis -m'he decantat per aquesta versió perquè és la més recent i és la que surt al magnífic i més complet estudi que s'ha fet mai sobre el tema i que va aparèixer l'any 1983 en forma de llibre amb el títol "Els anglicismes de Menorca" obra del llicenciat en geografia Vicent Ortells i del filòleg Xavier Campos i que va publicar l'editorial Moll amb pròleg del mateix Francesc de Borja Moll-, el blèc-vernis és una dobla paraula ajuntada que prové de l'anglès "black varnish", vernís negre i que també es deia -i aquí el record genuí de Cristina- de les enutjoses bolles d'enclità o de quitrà que apareixen massa sovint a la platja mesclades amb l'arena. No obstant, segons els autors del llibre, és una paraula poc freqüent, només coneguda a Maó, Ciutadella i Llucmaçanes.
Poc freqüent o no, ja tenim una altra paraula per descriure les enutjoses bolletes negres que massa sovint trobam a les platges i que s'aferren als peus o a els cames i que deixen aquella olor a petroli que ja començam a associar a la infantesa o a l'estiu.