Des de fa uns anys, el caramel·ler ja no dóna fruits. No sé si és per culpa de l'augment dels nivells de contaminació de la ciutat, per l'escalfament global del planeta, per l'eixamplament del forat de la capa d'ozó o perquè en Jan ja en té dotze i fa uns anys que no el rega; però el fet irrefutable i dramàtic és que el caramel·ler ja no treu caramels. He consultat el problema amb jardiners i hortolans experts i el consell que m'han donat no m'ha satisfet del tot. Quan un arbre deixa de donar fruits ja no en tornarà a donar més i la solució, diuen amb un sentit pràctic i contundent, és que les arrels vegin el sol. Jo encara tenc esperances i seguesc conservant un sentiment de gratitud pels bons temps que ens ha fet passar. El caramal·ler té aparença de llimoner i encara pot donar qualque llimona. És una veritable llàstima aquesta sequedat fructícola perquè el procés era molt senzill. Una barreja fantàstica d'aigua, sucre i optimisme i el pati s'acabava assemblant per un dia a la casa de la bruixa que tanca Hänsel dins una gàbia i converteix Gretel en la seva criada. El diumenge de Rams era un autèntic miracle. En Jan corria en pijames fins al pati i collia emocionat caramels penjats de l'arbre després de constatar l'alquímia de l'aigua ensucrada. Sí, a Barcelona els arbres caramel·lers fructifiquen el diumenge de Rams, com a Ferreries. No entenc molt bé la connexió. La ciutat de Messi, del jove Picasso i de Gaudí no comparteix la geografia, entre enclotada i muntanyenca de Ferreries, no rep les radiacions o les ones extraviades de l'antiga base americana de telecomunicacions abandonada dalt S'Enclusa; com molt bé aventura a la darrera carta dirigida a Eloi el gran mestre de la ironia i del periodisme que és Llorenç Allès. A la resta de Menorca, l'arbre caramel·ler treu els seus dolços i llaminers fruits el dia de Pasqua. La raó tradicional és que els caramels estan molt vinculats a dita celebració, com a present que els adults feien antigament als infants després del període d'abstinència i com a regal per a destacar el caràcter alegre de la jornada i l'arribada recent de la primavera.
El més curiós d'aquest arbre caramel·ler -com si no fos prou extraordinari que un arbre regat amb aigua i sucre doni caramels- és que els llamins surtin embolicats. Ben mirat, no és tan estrany. A la natura trobam centenars d'exemples. Que jo sàpiga, totes les fruites neixen embolicades. Amb la closca dura els fruits secs o amb la pell més o menys suau o tova de la resta de fruites sucoses. Ara, el fruit estrella de l'arbre caramel·ler és el caramel llarg. De color vermell, embolicat amb paper parafinat i, per damunt d'aquest, amb un atractiu paper de color d'or; és l'estrella dolça indiscutible.
Un cop collits de l'arbre, la missió dels al·lots és xuclar el caramel fins aconseguir una punta vermella i afuada. Les similituds entre el caramel llarg amb la punta d'un color vermell com la sang i la llança dels enturions romans no és casual. La mateixa llança que va ferir traïdorament el costat de Jesús quan romania penjat a la creu es dissol amb la saliva dels infants. Ah, pares i mares, frissam que cresquin i després ens quedam sense arbre caramel·ler.