Avui se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Per començar, no és un bon símptoma. No s'ha celebrat mai el dia mundial de l'or ni el dia mundial del futbol ni el dia mundial de la saviesa. Se solen celebrar els dies mundials de les víctimes o el dia mundial de les circumstàncies que produeixen víctimes. En aquest sentit, Menorca no té res a celebrar.
L'illa sempre ha tingut bons poetes i excel·lent literatura poètica. Ara veig que s'està recuperant la poesia del penúltim arrais de Menorca, Saïd ibn Hakam, traduït fa uns anys pel poeta valencià Josep Piera: "Són cinc donzelles de groc vestides / i de color no canvien si es despullen. / La pell dura i suau, com són les verges. / Filles lliures de l'humit jardí, / presoneres les tinc entre les mans. / Deleroses de tocar la lluna, / de nit eixien amb capes grises. / Però només veure'n lluir el pleniluni / la pell se'ls féu tota d'or...". El poeta nascut l'any 1204 i mort a Menorca l'any 1282, ralla de codonys i ens demostra a tots que d'una fruita modesta els poetes en poden extreure metalls preciosos. Un poeta que no necessita traducció és Gumersind Gomila. Nascut a Maó l'any 1905 i mort a Perpinyà l'any 1970, la seva poesia és pur realisme emocional: "Muntanyes i muntanyes d'ocells morts. / Com un rei destronat davant el seu reialme, / em miro dins el pou, / i em veig de cel i d'aigua". Del club dels poetes morts que han escrit en llengua catalana, el meu preferit és Bartomeu. Rosselló-Pòrcel va escriure dos dels millors versos que s'han escrit mai en qualsevol llengua sobre l'enyorança: "Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca". Pere Gomila, Edgar Alemany, Jordi Florit Robusté, Joel Bagur, Fàtima Anglada, Sònia Moll, Joan Bosco Faner, Francesc Florit Nin, Jordi Odri, Bep Joan Casasnovas, Joan López Casasnovas, Anna-Maria Ticoulat, Ponç Pons, Margalida Ballester, Àngel Mifsud, Damià Borràs. Me n'he deixat un munt, però deixem cantar aquest darrer: "Per damunt de la mar hi ha una paraula, / un gest potser, potser diguem-li ARJAU, /sinònim de quietud, del cor el trau, / comandament antic, potser de faula". Derek Walcott, insular com els anteriors, dóna veu als oblidats de la història: "Nomenar-les pertany a la prosa / dels diaristes, fer-se un nom / per a lectors que gaudeixen de fama viatgera / i són el mateix les seves cames i les seves platges; / però les illes només poden existir / si hem estimat en elles". Federico García Lorca també va donar veu a les persones oblidades: "Verde que te quiero verde. / Verde viento. Verdes ramas. / El barco sobre la mar / y el caballo en la montaña. / Con la sombra en la cintura / ella sueña en la baranda, / verde carne, pelo verde, / con ojos de fría plata. / Verde que te quiero verde. / Bajo la luna gitana, / las cosas la están mirando / y ella no puede mirarlas". La poesia ens guia des de la distància com ho feien les estrelles que guiaven els mariners des del cel. Com més nuvolat està el cel més necessària és la poesia. Cada vers és una estrella que ens guia perquè no ens perdem i cada poema és l'arjau que ens permet continuar lligats al timó. Un arjau és una peça de fusta que s'encasta horitzontalment a la part superior del timó de les barques i serveix de mànec per governar l'embarcació. En castellà, "caña". Callau -jo el primer-, reciten els poetes.