Hi ha coses que s'han de fer ja. Per edat, per circumstàncies, perquè sí, perquè per què no, perquè ja toca. Perquè has perdut la vergonya i el sentit del ridícul, perquè a la fi has madurat, perquè et surt d'allà i perquè demà serà tard.
Perquè ja era hora, perquè sempre ho havies volgut fer, perquè ja t'és igual el que digui la gent i perquè no saps fins quan tindràs la possibilitat de fer-ho.
Ahir pensaves que el temps que et quedava era infinit i ho posposaves tot. Ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment...
Però la realitat t'ofereix cada dia prou exemples de com som d'efímers.
Volies ser nòmada i no t'has mogut d'un parell de llocs. Volies ser artista i has tingut feines rutinàries i poc creatives...
Volies ser poeta i has acabat sent un poema.
I et sents responsable. Talent i oportunitats no te n'han faltat... però sempre t'ha vençut la maleïda apatia.
I calles, culpable. I mentre et mires al mirall calibrant com de vell vas tornant, el temps se t'esmuny entre les mans.
Hi ha coses que s'han de fer ja. Perquè el rellotge juga en contra, perquè ja fa molt que no et sents immortal i perquè allò que facis avui pot ser l'últim que facis. Com aquesta columna d'opinió, que vés a saber si no serà la darrera...
-I així, a la fi aniràs al Japó, escriuràs la novel·la i li diràs alguna cosa a aquella dona que mires cada dia com passa?
-Bé... tot açò ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment... No m'atabaleu.