El passat 24 de febrer va tenir lloc al Palau de la Música Catalana un concert de la Capella Davídica de la Catedral de Ciutadella. Es va interpretar l'Home Armat, missa de Carl Jenkins compositor britànic contemporani, d'una brillantor singular on la percussió té un protagonisme marcat i remarcable i les reminiscències "jasísticas" de l'autor són explícites. La interpretació va ser rigorosa però rica en matisos i plena de sonoritats que varen captivar un públic entregat, per la seva proximitat a Menorca i a la Capella però també per l'emoció i el sentiment en que es va interpretar el concert.
Deia un amic després, "els catalans que passeu l'estiu a Ciutadella teniu sort, a l'estiu els menorquins us suporten a l'illa i a l'hivern venen a cantar a casa vostra....". Res més exacte, n'hem d'estar agraïts.
Sempre he pensat las raons per les quals una illa amb unes immenses capacitats i sobretot potencialitats no en treu d'aquestes més profit i més ressò. Crec que com és habitual això no es deu a las capacitats com a tals, no manca talent ni experiència, sinó a la manera com s'exploten, es gestionen i es presenten. En un món progressivament més comunicat global i transparent això té una importància creixent perquè només el que es percep, s'anuncia i es comunica, existeix.
El sentiment predominant de les persones que varen sentir a la Capella Davídica per primera vegada va ser de sorpresa i admiració. No pensaven que aquest nivell de qualitat musical existís a Menorca. En el seu imaginari, Menorca era un lloc d'una bellesa natural notable a on a banda de disfrutar de la natura i dels esports i activitats relacionats directament amb aquesta o connexes amb aquesta, com ara la gastronomia, només en els llocs bonics es menja bé, poc més es podia fer. És aquest un exemple de l'escàs profit que extreu Menorca de les seves capacitats.
Es això encara més cert si s'analitza per què es va arribar a aconseguir fer el concert al Palau. Quasi exclusivament tot va ser degut a l'atzar i la casualitat. El fet que la actual presidenta, la Sra. Mariona Carulla, tingui casa a Ciutadella va ser determinant, però també que un ciutadellenc especial i especialment generós, Ramon Canet, conegués la Capella i de manera personal i desinteressada fes gestions per llogar instruments, buscar allotjament, coordinar els viatges, pagar els drets d'autor, aconseguir les partitures, en definitiva fer de connexió entre el Palau i el cor i l'orquestra... va fer possible el que des d'una perspectiva "transcendentalista" es podria entendre com proveït per la divina providència, o que la Joana Barceló es mobilitzés per donar a conèixer l'event.
És de justícia reconèixer que el Consell insular assabentat de la iniciativa només pocs dies abans del concert va desplegar el seu ajut de manera efectiva però això subratlla els mateixos fets: amb més temps s'hauria estat més efectiu.
Que no s'entengui el que no es vol dir, això quasi sempre passa, però si, a banda de l'atzar, hi ha una logística i gestió exterior i organitzada tot és sempre més eficaç, surt millor i permetria la repetició del fet que ara només passarà si l'atzar ho torna a fer possible
És coneguda, apòcrifa o real, l'anècdota de que quan les dificultats econòmiques varen "apretar" la limitada economia de la família Mozart, l'esposa del compositor va intentar ,sense el coneixement del seu marit, vendre algunes partitures originals. El que els hi comprava va al·legar que no eren originals, no tenien cap correcció ni esmena, i per tant que el seu valor no era el que pretenia el venedor. Ho eren. El fet únic, per singular, era que Mozart no corregia aquella música, divertiment dels àngels com algú l'ha qualificada, li sortia directament de l'ànima, sense esforç sense necessitat d'ajust, de millora, de correcció. Els que no som Mozart, és a dir tothom, necessitem treballar per preparar les coses, d'aquí la inevitable necessitat de preveure, organitzar, planificar el que es vol fer.
Els pobles tenen de manera natural diferents habilitats. És un lloc comú que els alemanys tenen el procediment i el mètode i els britànics, l'habilitat política i la diplomàcia, i això a uns i altres el hi permet explotar les seves àrees d'excel·lència i aconseguir amb més facilitat els seus objectius. Sense ser crític, ni es pot ni es vol, seria aquesta un àrea en la que des de l'àmbit públic i privat s'hauria de treballar per millorar.
Però s'ha de reconèixer també, que si això passés de manera total i radical Menorca perdria part del seu encant. Caldria fer-ho amb una certa dosi de prudència?
––––––
(*) Enginyer Naval, expresident d'Autoritat Portuària de Barcelona.