Un dels vicis que ens ha deixat la concepció napoleònica de l'Estat que patim és l'afició malaltissa a la burocràcia. Vivim immersos en absurds burocràtics quotidians en plena era digital. Avui dia, quan els infants de quatre anys ja són capaços de xatejar amb els amics, programar el vídeo o matar marcianets a la videoconsola, hem d'anar amb un certificat de residència a la boca per poder viatjar.
Si un vol viatjar –ni que sigui en un desplaçament a l'illa de Formentera-, ha d'anar proveït d'un certificat de resident (un mateix el pot imprimir a casa, per descomptat, fet que demostra ben a les clares que qualsevol empresa naviliera o aèria també podria tenir constància immediata de la residència de cadascú per via telemàtica). Aquest certificat val per sis mesos. Ai d'aquell que surti de ca seua sense haver comprovat si el certificat encara era vàlid! Certament, la qüestió resulta especialment perillosa per a les persones que viatgen més sovint i que, per tant, no tenen costum de mirar cada vegada si el certificat que porten dins la cartera es troba dins el període de validesa.
Així mateix, és ben possible –supòs que molts lectors hauran compartit aquesta insòlita experiència- que un hagi de mostrar el certificat de resident quan treu la tarja d'embarcament i que l'hagi de tornar a mostrar a la porta, quan l'embarcament es realitza. Per quin motiu, aquesta duplicitat?
I encara rai, si aquest fos l'únic cas d'ús absurd de la burocràcia! N'hi ha a senallades. Per posar un exemple relacionat amb el món educatiu: en les estadístiques dels departaments, als instituts d'ensenyament mitjà, hom ha de fer constar dades globals… que ja consten als centres i a l'estadística general de la conselleria d'Educació! Quin sentit té que jo hagi de posar les dades generals d'aprovats i suspesos de Llengua Catalana i Literatura… valent-me d'unes dades que se'm proporcionen des de fora del Departament?
En la mateixa línia, qualsevol persona que vulgui accedir a una bossa de treball, o qualsevol funcionari públic que vulgui demanar un trasllat, posem per cas, ha de recopilar una pila de documents que existeixen a disposició pública (i que, en la majoria dels casos, es troben a l'abast dels organismes públics a través d'Internet). Per quina raó, si vull demanar un trasllat, he de fotocopiar el meu títol de llicenciat, de doctorat, de coneixements de llengües, i un llarguíssim etcètera? Per què he de portar exemplars de les publicacions (fàcilment accessibles a través de l'ISBN)? Per què he de dur fotocòpies dels articles publicats a revistes científiques (la majoria d'elles consultables on line)?
La burocràcia alimenta un altre vici històric: el del funcionari enfront del servidor públic.
La persona que pot demanar-me un certificat de resident (que tothom hauria de poder consultar en xarxa i que totes les companyies de transport haurien de tenir a l'abast en un format fàcilment consultable), que pot fer-me pagar més car un bitllet perquè fa mesos que no he recordat de treure'n un exemplar nou a través de la impressora de ca meua, que pot demanar-me el títol de llicenciat (tret fa trenta-un anys), o el de doctor (també vellet), o el de capacitació en llengua anglesa (vellet, també, com hi ha món), o un certificat dels serveis prestats a l'administració (consultables també als organismes corresponents), o qualsevol altre document que mai de la vida jo no m'hauria de preocupar d'haver de presentar, té un punt de poder sobre qui s'hi veu sotmès. Passa a ser, doncs, agent del govern, de l'estat, del poder: és a dir, funcionari. Tot al contrari del que hauria de pretendre el servei públic: que mai de la vida un ciutadà no hagués de cercar un paper inútil (perquè ja és a disposició de tothom), que mai ningú no hagués de duplicar un document, que cap persona mai no hagués de passar pel tràngol d'haver de demostrar realitats tangibles i constatables documentalment a través de la xarxa o d'altres mecanismes.
Teòricament, som a la societat del coneixement, vivim en un món globalitzat, les comunicacions s'esdevenen a nivell mundial en mil·lèssimes de segon, i tothom està interconnectat, però el jove que acaba de graduar-se, quan va a buscar feina ha de presentar el títol (com si els títols no fossin públics!), la persona que vol viatjar ha de dur un certificat de resident a la boca (com si els empadronaments no fossin públics), i qui es declara autor d'un llibre i el vol fer servir, per exemple, per a la pròpia carrera acadèmica, n'ha de dur un exemplar dins la butxaca (com si l'ISBN fos el registre d'una societat secreta!).
Si visqués avui, Kafka estaria tan estabornit com quan escrivia "El Castell". O més, perquè ara ho tenim millor que mai, per desfer-nos, definitivament, de qualsevol vestigi de burocràcia innecessària.