Una vegada va arribar a Ferreries un gegant. L'esperàvem. Ens n'havia parlat Francesc Camps i Mercadal. El doctor voltava amb una galera pels camins saulosos i els devia haver vist a principi de segle caminant per la vorera o a les muntanyes dels voltants arrabassant arbres per alimentar el foc de la fornal, picant amb la massa el ferro roent damunt l'enclusa o refredant el metall tustat als torrents fumejants. Tal vegada, fins i tot, els havia curat o els havia receptat medicines o fet qualque enginyós i monumental emplastre. Ho desconeixíem perquè la vegetació s'havia apoderat de la ferreria a l'aire lliure que era el municipi i només sentíem els retrucs dels malls de tant en tant, sons que travessaven el cel esquinçat, i que la nostra estultícia confonia amb trons, llamps, incendis o simples cremes de rostolls als tossals. Sí, el fum l'havíem albirat, el renou l'havíem escoltat, el foc l'havíem sotjat i el ferro l'havíem tingut entre les mans; però mai no havíem vist un gegant fins aquell matí de juliol de mil nou-cents seixanta-nou. Vam pensar que havien estat les naus tripulades enviades a la Lluna pels americans, o la mateixa base militar de telecomunicacions d'orelluts radars que els havien despertat. Vam trobar normal la seva arribada. El codi que provava la seva existència ens havia estat deixat en paraules. Topònims, en deia el doctor. Enclusa per a una muntanya, Sa Rovellada per a un torrent, Sant Tem per a un coster. També en forma de roques, d'encanteris i de monuments de pedra: talaies, talaiots, naus, coves, cases, taules, frares... I, com és natural, en forma de llegendes i d'històries: Sa nau des Tudons, Es pou de na Patarrà, Sa Taula de Torrauba, Es Fus de sa Geganta, Sa Pica d'Albranca, Sa Dona de Penya Marbre.
Si he de ser sincer, no ens va sorprendre la seva arribada. El que ens va sobtar va ser la seva petició. Volia jugar. El joc que practicàvem quan va arribar era el futbol. Volia jugar a futbol? El gegant va fer un somrís trist i va descobrir la baldufa que un al·lot del ranxo duia a la butxaca. La va agafar de les mans diminutes i va provar d'enrotllar-hi el cordó. Era inútil. La baldufa era massa petita i les seves mans plenes de durícies i brutes de sutja eren immenses com les campanes de la torre del campanar. Se'n va anar carrer avall, deixant rere seu la solitud del passat. Aquella nit, vam estar atents i, des de dins el llit, vam sentir els repics de l'enclusa. "Els gegants albranquers feren de son barranc mitgera infranquejable, que marcaren amb fites gegantines, amb columnes triomfals: els frares, montjoies de grans roques. (Creim que sa paraula frare és aquí corrupció de fare que en llengo antiga vol dir torre, atalaia, montjoia... de la que els grecs ne feren "pharos" i noltros farola.)".
Sí, aquell gegant que ens havia visitat sempre seria el nostre frare, el nostre germà, el foraster, l'emigrant, l'estranger, el peninsular; l'amic amb el qual mai no podríem jugar.