La literatura de l'Holocaust és profusa i en alguns casos d'una qualitat extraordinària. Els fets van ser certament extraordinaris i els relats que s'han creat al seu voltant tenen l'interès humà d'una experiència que ha marcat per sempre les consciències de les persones. L'obra de teatre A l'altre costat de la reixa és una adaptació de la novel·la El noi del pijama de ratlles de John Boyne, de la qual també se n'ha fet una versió cinematogràfica. Molts són els lectors i els espectadors que ja coneixen la història pel llibre o per la pel·lícula i, amb tot, mai no deixa de tenir la seva força d'atracció. Aquesta versió dramàtica, cuita a Menorca, té l'encert d'intensificar en dues hores uns fets tràgics.Probablement aquest és el millor teatre que pot oferir una companyia no professional a Menorca. Darrera la posada en escena de A l'altre costat de la reixa hi ha una feina ingent de persones dedicades a l'escena per amor a l'art dramàtic. Tant l'adaptació com la direcció de Mari Genestar i Damià Bosch són acurades, és a dir amb visió global per un efecte d'unitat sense perdre de vista tampoc els detalls. Lògicament s'ha fet una feina de resum d'escenes que trobam a la novel·la, o de descartar-ne episodis i fins i tot d'incorporar-ne d'altres que no hi són. I tanmateix el resultat final és complet i rodó perquè s'explica bé l'argument i produeix el mateix esclat emotiu.L'obra escenifica la idea de posar-se en la pell de l'altre. Quan algú fa l'esforç de posar-se en el lloc de l'altre es provoca l'empatia i així emergeix la comprensió com l'antesala de la solidaritat. Primer necessitam conèixer per comprendre i llavors estimar. Però tot açò es fa des de la innocència de dos fillets de 10 anys, els protagonistes, que viuen, sense adonar-se'n, les misèries dels adults i les desgràcies de la història. Els espectadors, que sabem més que els fillets sobre què els espera, ens provoca un sentiment d'angúnia i compassió, una fonda pietat per les víctimes innocents que pateixen la crueltat humana. La interpretació dels fets representats ens portaria a parlar de l'amistat, dels destins ineludibles, de l'obediència deguda i de la rebel·lió continguda, del poder de l'evocació, de la ceguesa que provoquen unes idees, de la inconsciència i de la deixadesa de la voluntat... perquè l'obra és densa de sentits i de matisos. Hi ha però dos moments que són especialment ben aconseguits per la càrrega d'inspiració i de suggestió que tenen: són els dos moments que els personatges es traslladen als seus records dels moments dolços, moments despertats per l'art. Quan el jueu Nirel, demacrat pels treballs del camp de concentració, rememora amb uns passos de dansa la seva passió artística a petició d'Hugo, el fillet del comandant nazi. L'altre moment és quan Hugo porta un violí a Ismael, l'altre fillet jueu tancat, i llavors quan es posa a tocar-lo apareix sobre ells en una invocació memorable tota la seva família tocant una peça alegre de la música tradicional romanesa. Són dos moments tan emotius i suggeridors que fan guspirejar els ulls. L'art surt a l'encontre dels desconsolats.Tot i les dificultats de l'espai que ofereix el teatre del Casino Nou a Ciutadella, la representació en treu tot el profit. Les mancances de l'equipament és suplert per la imaginació d'una escenografia rica. Dos llocs es van alternant, un de la casa de la família del comandant nazi dividida en dos nivells, la sala del menjador per on transcorre el món violent dels adults i les habitacions dels fillets per on s'infiltra la veritat del món exterior i on és possible la confiança i la confidència, que és mostrat rere un vel que difumina les persones. L'altre és l'espai exterior simbolitzat per la reixa. L'aspecte i el tractament tant diferent d'un i altre espai els fan molt significatius: la convenció acomodada de l'espai interior, saturat de realitat, enfront del despullat espai exterior, al·legòric, inversemblant. Dos mons contraposats, dues visions irreconciliables. Però l'alternança dels dos espais repetides vegades alenteix el ritme de l'obra i n'allarga excessivament el temps.
La interpretació dels actors és acurada. Uns amb més encert que d'altres, però que en conjunt ofereixen un treball ben aconseguit. Si ens permeten ressaltaríem els dos fillets, Lluís Mestres en el paper d'Hugo i Aleix Cardona en el d'Ismael, protagonistes de l'obra, pel fet que no resulta gens fàcil amb aquestes edats fer-los intervenir en uns papers tan llargs i complexos. Aconsegueixen prou credibilitat per arribar a l'espectador. I també voldríem ressaltar la interpretació de Laia Garcia en el paper de criada de la casa per la seva natural contenció. Una aspecte que crida l'atenció és el vestuari impecable que llueixen el personatges, cosa que fa la representació encara més versemblant.
La llengua emprada és un bon model del català de Menorca, cosa que és d'agrair en aquests dies de croada contra la nostra llengua. Aquí tenim un menorquí que no renuncia a les formes cultes que reclama el teatre seriós, lluny de folklorismes i sense caure en falses formes de "modalidades insulares" que els nostres irresponsables polítics que ens governen ens volen fer creure que hem d'emprar a les escoles.
En fi, l'obra produïda per Dau Produccions sota la direcció de na Mari Genestar conté bon teatre, dóna emotivitat i sentit a l'espectador, és ple d'encerts dramàtics i ofereix unes imatges plàstiques molt potents i una posada en escena ambiciosa que aglutina tantes persones del món del teatre menorquí: 35 actors més tot l'aparell de tècnics. L'obra parla per ella mateixa i per tant no calia el discurs final de la mare en forma de sermó adreçat als espectadors, perquè cadascú ja en treu les conclusions morals que calguin. Els fets exposats són tan explícits que no calen més paraules.