El senyor que ahir va dir que ja no faria més feina a un dels bancs més importants d'aquest país no tindrà problemes per comprar menjar per als coloms i anar al parc a alimentar aquests simpàtics ocells. Per passar la resta de la seva vida, ha rebut una pensió de 88 milions d'euros. Si algú encara compta en pessetes, són 14.700 milions. Jo crec que en tindrà prou com per passar una jubilació més o menys tranquil·leta.
És la decisió d'una empresa privada, i per tant, legítima. Ara bé, èticament la dimensió d'aquesta decisió seria una altra. Els bancs han estat l'oxigen que ha permès inflar la bombolla immobiliària; han estat la barra lliure que concedia hipoteques sense criteri i mirant només els possibles guanys i no les vides que hi havia rere qui, sense quasi coneixements d'economia, confiava en qui li deixava tants doblers. Quan la bombolla va esclatar, noltros ens vam convertir en l'oxigen dels bancs, noltros amb els nostres doblers, els que per rescatar-los a ells, no van poder servir per rescatar persones. I ara, els bancs no tenen cap problema en dir que tornen a tenir beneficis i en repartir pensions d'escàndol.
Aquest senyor haurà fet molta feina, segur que sí. El seu currículum segur que és espectacular, només amb la petita taca d'haver estat condemnat. Res, un detallet. Ara bé, estic segur que aquest senyor no ha fet més feina que mon pare, un simple manobre sense condemnes, o el pare o la mare de qualsevol de vostès. No crec que a un país com el nostre, la imatge d'algú que rep 88 milions d'euros per jubilar-se ajudi en res a fomentar l'optimisme, la confiança i la pinya. I ja els dic jo que la meva, la seva i la jubilació de quasi tots vostès no serà tan generosa. De fet, ara mateix no sé ni si serà.