Totes les bones novel·les contenen una imatge poètica que justifica les paraules que la conformen. És el cas d'una obra, considerada menor per la crítica especialitzada, de l'extraordinari escriptor nord-americà Truman Capote. L'autor de la modèlica novel·la "A sang freda" i d'altres obres també magnífiques dutes al cinema com "Esmorzar a Tiffany's" ("Desayuno con diamantes"), dibuixa a "L'arpa d'herba" una de les imatges més exactes a l'hora d'explicar el misteri natural del nostre entorn: "Als peus del turó s'estén un prat d'altes herbes de melca que canvia de color amb les estacions. Aneu a veure'l a la tardor, a finals de setembre, quan es torna vermell com una posta de sol, quan les ombres de color escarlata, com la resplendor d'una foguera, passen sobre el prat com una brisa, i els vents tardorals sacsegen suaument les seves fulles seques i fan que sospirin com si fossin música humana: una arpa de veus." Aquí tenim l'arpa d'herba i, el dues vegades guanyador del Premi O. Henry de relats, ens traça la imatge a la pàgina inicial perquè ens acompanyi, amb un to humorístic intel·ligent i delicat, fins al final de l'obra. Però, de què estem parlant? "-Estem parlant d'amor.
Una fulla, un grapat de llavors... Comença amb això, aprèn una mica com es fa per estimar. De primer, una fulla, la pluja que cau, aleshores, algú rebent allò que t'ha ensenyat la fulla, el que ha fet madurar la pluja. Ja ho sé, no és un procés gens fàcil; un s'hi podria estar tota una vida, la meva mateixa, i encara no arribaria a dominar-ho. Només sé com n'és, de veritat, això: aquell amor és una cadena d'amor, tal com la natura és una cadena de vida." Podria ben bé ser que haguéssim oblidat açò, que ens haguéssim deixat pel camí d'aquesta vida contemporània que tant ens agrada i ens enorgulleix, una balma de la cadena i que la natura ens ho recordés de tant en tant en un llenguatge subtil, primitiu i antic.
L'arpa d'herba de melca situada a la frontera dels boscos de River que vibra amb la brisa o, a ca nostra, el codolar ocult rere la platja nòrdica del Pilar que sona quan els ous de pedra prehistòrics són moguts per la mar de fons. Hem perdut la capacitat de desxifrar aquests sons naturals i ens hem tornat destres en la descodificació d'altres egocèntricament humans i digitals.
Però avui volia parlar d'herbes, de plantes i no de còdols o de macs. Durant els mesos que van d'abril a juny floreix als terrenys erms, a les voreres dels camins o a les terres de cultiu de Menorca una herba perenne robusta, de tiges ascendents i molt ramificades que fa un fruit en llegum i una flor d'un color entre carmí i porpra que sembla que ha estat sembrada amb les llavors caigudes de la mà d'un déu generós que l'ha dipositada damunt la nostra illa com un mannà per als animals herbívors salvatges o estabulats. És l'enclova o enclóver, planta lleguminosa de l'espècie Trigonella foenum o Hedysarum coronarium, introduïda pels britànics com a planta ornamental, però que des del 1860 va esdevenir planta farratgera. La paraula prové de l'anglès "clover" que ve a significar "trèvol". Els camps d'enclova no produeixen música quan són sacsejats lleugerament per la brisa que prové de la mar com fa la melca a les terres interior d'Amèrica, però tal vegada -i és el que ens diu "L'arpa d'herba" de Truman Capaote- és que si que ho fan i, el que passa, és que estem perdent la facultat natural d'escoltar el seu so.