La idea de jardí s'associava en la ment dels nostres primers avantpassats a la idea del paradís perdut. Paradís -que en persa s'escriu com pairidaeza- significa jardí, entès com una porció de natura domesticada que ens suggereix un lloc privat, íntim, bell, limitat, agradable, ben cuidat i ple de possibilitats sensorials.
La natura a la ciutat, ha estat representada habitualment pels parcs, com l'exponent més clar de l'esperit popular que associa a l'espai públic la imatge dels paisatges desitjats. La relació entre la ciutat i el paisatge on es situa és molt diversa, però ja fa temps que la ciutat ha superat la idea de metròpoli compacta i s'ha dispersat sobre els territoris propers donant lloc a uns nous entorns que no pertanyen a la natura, encara que tampoc es poden considerar ciutat en un sentit estricte.
En llocs com Menorca la força del paisatge de l'illa encara es dominant, però la quantitat d'espais que no podríem classificar ni com a ciutat ni com a paisatge van en augment. Espais que com no disposen d'un ús ben definit es consideren com terra de ningú - terrain vague -, llocs que han perdut el seu ús primigeni, espais que es postulen com a buits urbans a l'espera d'un nou destí. Territoris que classifiquem com "buits" i que pretenem transformar en ciutat utilitzant les regles del urbanisme tradicional encara que si fóssim capaços d'analitzar-los amb una mirada més intencionada, descobriríem que es tracta de llocs "plens" de significats, des de els accidents geogràfics que encara conserven alguna de les seves característiques primigènies a les restes dels espais agrícoles en procés d'abandó, des de els entorns dels edificis periurbans que han perdut la seva funcionalitat original als espais que envolten les diverses infraestructures que ens segmenten el territori.
Quan estava acabant la redacció de la meva tesi doctoral sobre els espais lliures per a una ciutat sostenible vaig decidir recuperar la paraula jardí en el títol principal de la tesi ajuntant-la amb la paraula metròpoli. La recuperació de la paraula servia per a reconciliar-me amb el meu passat, però també per associar les diverses dimensions del jardí amb la resolució dels diversos problemes de les nostres ciutats. Si en cada moment històric les diferents societats han tractat de reflectir la seva idea de paradís en el model de jardí que han desenvolupat -els àrabs varen sublimar l'oasi i els anglosaxons el clar en el bosc-, potser havia arribat el moment de pensar quin era el model de jardí -paradís- que requerien les nostres ciutats.
El jardí de la ciutat seria l'expressió que em permetria agrupar tots els nostres espais exteriors, des de els carrers i les places dels nostres centres urbans fins als nous espais que podem recuperar en les nostres perifèries urbanes, des dels parcs urbans fins als espais naturals que volem protegir, des de els rius i rieres a les platges, des de els espais agrícoles que hem de fomentar fins als boscos que hem de preservar, des de els entorns de les infraestructures que hem d'integrar fins als espais necessaris per resoldre els problemes mediambientals dels nostres territoris.
–––––––
Inscripció:
secretariamenorca@coaib.es