Hi ha persones que tenen la rara habilitat d'atrapar-nos amb les seves evocacions personals. Sempre recordaré, quan estudiava sisè o setè de l'antiga EGB a l'escola dels salesians de Ciutadella, la interrupció de la classe de música que va fer un mestre quan va sentir el característic so que emet un esmolador per avisar els clients de la seva presència pels voltants dels establiments comercials o de les cases. El pare salesià es va emocionar quan va sentir les notes provinents del carrer i, amb un somrís picardiós, va reconèixer que aquell so tan precís li recordava la seva infantesa navarresa. Quan ets al·lot i et trobes enmig d'una feixuga classe de solfeig agraeixes aquests tipus d'interrupcions, però ets incapaç d'entendre l'emoció que pot arribar a provocar en un adult un record perquè a penes hi ha distància temporal entre el present i el passat. Ara, però, cada vegada que veig un esmolador pel carrer o sent les tonalitats consecutives, de greu a agudes i en sentit contrari tot seguit, sorgint del bufacanyes, no puc evitar de recordar l'enyorança que va sentir fa quasi quaranta anys el mestre salesià. És una lliçó per a un escriptor i, no sé si n'era conscient el pare salesià -vull pensar que sí-, amb la doble interrupció durant la classe de música ens va regalar una experiència emocional capaç de travessar com una fletxa de llum la pell dura del temps. Som incapaç de recordar el nom d'aquest savi mestre d'escola perquè som molt dolent a l'hora de recordar els noms de les persones que romanen a la fosca memòria. Era morè, de rostre serè i agradable, no molt alt, ben plantat, duia ulleres i quasi sempre mastegava un caramel de menta -ens ho va confessar perquè entenguéssim l'excepcionalitat- pels seus problemes d'halitosi. El temps ha dictaminat que el pare salesià no enyorava els esmoladors, enyorava la infantesa.
Avui en dia encara es poden veure, sense molta excepcionalitat, els esmoladors per les voreres dels carrers de Barcelona. Durant segles, els esmolets van recórrer els camins de tot el món empenyent una pedra amb forma de roda i bufant una flauta de diferents models. Esmolaven ganivets i estisores domèstiques, eines del camp i eines de fusters amb la roda que, originàriament, anava acoblada a un cavallet de fusta que feien girar amb els peus. També traginaven un sac amb eines. El cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena si anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia permetre transportava les eines amb un ase. A partir del segle XX els esmolets van fixar la mola al portaequipatge d'una bicicleta i feien accionar la roda amb els pedals. Els esmolets que veig pels carrers i voreres de Barcelona avui en dia fan servir quasi tots una motocicleta de petita cilindrada. També duen la roda al portaequipatges i la fan voltar amb el motor del vehicle. Solen ser molt reclamats pels restaurants i, la música dels bufacanyes o flautes plastificades i el so característic que fa el metall quan es baralla amb la mola d'esmolar, fins al punt de treure espurnes com si es tractés de l'enclusa d'un modest ferrer ambulant; sembla com si ens recordessin als ansiosos urbans que el temps pot rodar d'una manera més calmada. La patrona dels esmolets és, i esper que ho continuï sent durant molts anys, Santa Caterina d'Alexandria; perquè, si el brogit de la gran ciutat no ha pogut apagar la seva música evocadora, qui ho podrà fer?