ANYS SEIXANTA
La primera imatge de dijous passat –de la primeria dels cinquanta– va veure escapçat el peu de foto, els alumnes de l'excursió eren de tres escoles: les unitàries de Sant Climent "i les rurals de Binicalaf i Algendar".
Els quatre fills de Miquel Seguí i Francisca Gomila, del Lloc Nou des Fasser, van ser alumnes de la "Escuela Nacional Mixta-Rural" de Binicalaf, i amb els quatre hem mantingut una interessant conversa per espigolar en els seus records d'infància. Els germans Joana, Biel, Toni i Carmen, de manera successiva i a partir dels sis anys d'edat, van assistir a aquesta escola entre l'any 1961 i el 1973, els dotze últims de funcionament. Tots quatre conserven la cartilla escolar amb les notes de cada trimestre i, el que és tant o més important, el nom de cada un dels mestres que van tenir.
El tercer trimestre de 1961 Joana Seguí entrà per primera vegada a l'aula de l'escola, situada a la sala gran del primer pis del casat de Binixíquer Vell, la mestra era Manuela Taix, que va ser la darrera a viure a la casa del mestre adjunta a l'escola i va continuar en aquesta plaça fins al juny de 1963, possiblement per jubilació. La seva substituta va ser M. Dolores Borràs, que hi donà classes fins al segon trimestre de 1965. Va ser substituïda per Isabel Bernat que hi restà fins al 1969 i també va exercir a les escoles rurals de Sant Joan dels Horts (es Mercadal) i Milà (Maó). A partir d'aquell moment van sortir a mestra per curs, Magdalena Martí, mercadalenca (1969-70), Maria Tomàs (1970-71), Francisca Sans (1971-72), i Sílvia P. de Bello (1972-73). Araceli Sintes Carreras, filla petita de can Santiago, ferrer de Sant Climent, va fer alguna substitució ocasional de la mestra.
Pels anys seixanta encara acudien frares a Binicalaf durant el temps de Quaresma, na Joana recorda que son pare li feia agafar la cadireta i s'encaminaven a escoltar el sermó a la capella de Binixíquer Vell, on el 1933 s'havien casat en Tòfol de Can Pons (Tornaltí) i n'Àgueda de Can Betzigo (Binicalaf). També té present que durant una època les al·lotes se'n duien el dinar a l'escola i el capvespre feien "labors" dins la cuina amb la mestra Manuela Taix, per elles era una festa. Aquesta professora era més tost recta, però al final els deixà bon regust de boca. Amb motiu del seu comiat de l'escola, va convidar els alumnes a un producte que no havien tastat mai, un xocolati negre pur, que alguns no van trobar prou dolç, mentre que per altres ha esdevingut un record indeleble.
En aquells hiverns de fred i sedes, un any la gran novetat va ser l'aparició d'una estufa de llenya, que exhalava molt de fum i escalfava poc aquella sala tan gran. En Toni Seguí recorda que un hivern que ja eren pocs alumnes, per estar més resguardats, van dur pupitres dins l'habitació situada entre l'aula i el bany, que era més petita i només tenia una finestra.
Tradicionalment, els desplaçaments dels alumnes a les escoles rurals s'havia fet a peu, encara que els que s'hi dirigien de més enfora també hi havien anat qualcant una bístia. De fet, les tres germanes Marquès, filles de l'amo ciutadellenc que menava Cotaina d'en Fornero, a mitjan anys seixanta encara hi anaven amb un ase. A poc a poc es van introduir les bicicletes, molt sovint compartides per dos germans per aquells caminots de bassa i reble.
Altres alumnes de Binicalaf van ser Niní de Son Vitamina, Bernat i Esperança de Binicalaf Nou, un al·lot roig de Binicalaf Vell, Bernat de Binixíquer Nou, els germans de Sant Francesc i un grapat de per sa Serra. De la darrera fornada, recordarem na Lina i na Joana, de So na Caçana, en Ramon Orfila, de Binicalaf Vell que hi entrà damunt l'any 1970, quan els baixos de les cases de Binixíquer Vell ja estaven molt abandonades. Com a condeixebles més "insòlits" tenien els tres germans Juaristi, originaris del País Basc i residents a sa Costeta.
Margarita Cardona Moll, nascuda a Cogollonet, a la seva etapa escolar residia al mateix casat de Binixíquer Vell, als baixos de l'escola, ja que els seus pares menaven aquest lloc i eren dipositaris de les claus de l'escola. Si de més enrere els escolars bevien llet en pols de donació americana, a la darrera etapa es preparaven el berenar a la cuina adjunta a l'escola i prenien llet de bòtil, que hi arribava dins unes "gàbies" metàl·liques i en unes condicions lamentables que van fer avorrir la llet a més d'un.
FINAL DE L'ESCOLA
Oficialment, l'escola de Binicalaf va ser suprimida per Ordre Ministerial de 25 d'abril de 1975, publicada en el BOE el 21-6-1975, però el seu tancament real va ser anterior.
El mestre santclimenter Fernando Socías va ser testimoni involuntari del final efectiu de l'escola de Binicalaf, entre d'altres. L'any 1973 exercia la seva tasca educativa a l'escola unitària de Llucmaçanes quan li van comunicar que es suprimirien les seves aules d'EGB i que tant els mestres com els alumnes s'integrarien als col·legis de Maó.
En la mateixa conjuntura es trobà Joan Ponce Alzina, que ocupava plaça a l'escola de Sant Climent, on es va suprimir l'EGB i només hi restà la classe de pre-escolar, fins als sis anys. Ponce anà destinat a l'escola de Sant Joan (Maó), però al cap de poques setmanes aconseguí un destí a la del seu poble natal des Mercadal, on va continuar fins a la jubilació.
Al mateix temps que es suprimien les places d'EGB de Sant Climent i Llucmaçanes, també es van abolir definitivament les escoles rurals de Binicalaf i Algendar. A l'octubre de 1973, Socías, amb el curs ja iniciat, va ser destinat a sa Graduada (Primo de Rivera) on van habilitar una classe per a ell que englobava estudiants de quart i cinquè curs de Sant Climent, Llucmaçanes, Binicalaf i Algendar, els altres alumnes d'aquelles escoles es van integrar en els grups preexistents.
Les escoles rurals van contribuir a combatre l'analfabetisme i l'absentisme escolar a les zones més allunyades de les poblacions. Tanmateix, una racionalització de les tasques educatives afavoria la desaparició de les escoles unitàries i les rurals per impulsar el model pedagògic de les escoles graduades, a les quals els alumnes podien rebre l'educació per grups homogenis en edat i coneixements. Una altra consideració a tenir en compte en la supressió d'aquelles escoles era la millora de les comunicacions i els transports.
Abans de procedir a la concentració es convocà una reunió a Maó i alguns pagesos es mostraren reticents a què se'n duguessin els al·lots, ja que "si un està refredat hi pot anar un poc més tard". De fet, partien a les 8.30 del matí i tornaven a prop de les 6 del capvespre, mentre que a l'escola rural feien de 8 a 1 del migdia; potser la seva queixa no era del tot aliena al fet que, mentre s'al·lot anava a l'escola de Binicalaf o Algendar, el capvespre podia donar una mà d'ajuda a ca seva.
Per facilitar l'afluència dels alumnes, s'organitzà un servei de transport escolar que recollia al·lots i al·lotes amb el mateix autocar i deixava el primers a sa Graduada i les segones al col·legi Verge de Gràcia, i més endavant al Verge del Carme. L'escola de Binicalaf tancava les portes de manera definitiva després de quaranta anys al servei de l'educació dels infants d'aquesta zona rural.
–––
adsintes@telefonica.net