A mesura que avancen les investigacions sobre el dit "cas Bárcenas" se'ns està dotant als escriptors d'un conjunt de materials immillorables per elaborar les fitxes a partir de les quals podrem escriure una novel·la. De fet, si la novel·la vol ser el que demanava Stendhal, és a dir, un mirall de la realitat, en el cas del gerent, tresorer i senador del Partit Popular Luis Bárcenas, el novel·lista només haurà d'imaginar la forma, vull dir el "com" construirà la novel·la, perquè el "què", és a dir la matèria, la trobarà íntegrament als diaris.
De tota manera, em sembla que fins ara hem conegut tan sols la punta d'un iceberg que s'intueix tan gran que podria acabar enfonsant el Titànic, o el que és el mateix, aquest partit Alfa de què parla Juliana en els seus escrits, que va tenir a sou el personatge en qüestió fins el desembre de 2012, encara que fos acomiadat amb –cito textualment la Cospedal- una "indemnización que se pactó en diferido y, como fue en forma de simulación o en diferido, tenía que tener la retribución correspondiente a la Seguridad Social". I mantinc l'original perquè la traducció se'm fa impossible, encara que, segons diu també la Cospedal, tot és molt clar.
Sobretot, que el PP va actuar "como hay que hacerlo" ("como Dios manda", hauria dit Rajoy, sempre tan metafísic). És a dir (segons ells asseguren), d'acord amb la legalitat.
Però no em vull referir al contracte que ha lligat Bárcenas al PP durant més de vint anys, sinó a com aquest personatge actuava, cosa que hem conegut a partir de les notes que prenia de manera regular i ordenada l'agent del banc suís -el Dresdner Bank de Ginebra- amb qui Bárcenas tractava habitualment.
Sembla que el personatge començà la seva carrera el 1990, que anà pujant lentament i acaba essent meteòrica a partir del novembre de 2004, com ha explicat en un brillant article d'investigació Luis García a La Vanguardia. Aleshores (el 2004), Bárcenas era tresorer del PP i acabava de ser elegit senador a les files d'aquest mateix partit. Parlem, doncs, d'un home rellevant que deuria tenir l'absoluta confiança del seu cap de files, Mariano Rajoy i de tot l'aparell. Doncs bé, és l'1 de novembre de 2004 quan Bárcenas acut al banc suís i explica al seu interlocutor bancari que, gràcies als "negocis amb obres d'art" que du a terme, serà capaç d'incrementar el seu patrimoni en "un milió d'euros a l'any". Patrimoni que durà fora d'Espanya en una patriòtica, decisió.
Potser Bárcenas no se'n va adonar, però el cert és que el banquer que el va atendre va fer constar les seves afirmacions en un informe secret a disposició del banc.
Sembla, doncs, que el senador popular devia ser molt convincent perquè el banquer féu constar a l'informe que no tenia motius per creure que tot allò era un bluf, ja que en aquell moment el saldo que Bárcenas tenia al Dresdner superava els 10 milions d'euros. Estàvem, doncs, davant d'un home que havia fet ingressos més que considerables al banc des de feia anys. Ingressos, però, que serien una bagatel·la si els comparem amb els 22 milions que va tenir en el compte el 2007, molt inferior encara a la que hi acabaria tenint, ja que el patrimoni que el personatge va dur a l'estranger assolí finalment els 38 milions d'euros. Estem, per tant, davant una carrera brillantíssima com a inversor.
El corresponsal de La Vanguardia és molt precís en la narració dels fets, tant com ho fou també l'empleat del banc que atenia Bárcenas, el qual, després de fer constar que els ingressos d'aquest fins al 2002 procedien de la construcció (a Espanya, durant uns anys, consumíem més ciment que a tots els països d'Europa junts), anotà que "el client treu d'Espanya i du a paradisos fiscals tot el que pot estalviar". Això ho va escriure –segons ens conta García- en la "nota de visita" que va fer al Dresdner el 22 de març del 2002. Aquell dia Bárcenas havia dipositat 140.000 euros suposadament guanyats amb "el seu negoci immobiliari domèstic".
L'esmentat negoci "és molt rendible des de fa temps i mostra un gran potencial per a l'exercici 2002-2003", afegia la comunicació interna, en la qual el seu autor reproduïa i donava per bones les consideracions del client.
La investigació duta a terme per aquest periodista de La Vanguardia és tan excel·lent com aclaridora de l'actuació de Bárcenas, ja que les notes entre els comercials i els directius del Dresdner sobre les posicions i els viatges de l'extresorer del PP formen part dels informes que les autoritats helvètiques han proporcionat al jutge del cas Gürtel-Bárcenas, Pablo Ruz. L'últim d'aquests informes –escriu García-, comporta tretze volums que el jutge ha traslladat a les parts a primers d'abril, i són ara objecte d'examen pels pèrits de la Policia i de l'Agència Tributària.
Un dels aspectes més rellevants de la investigació és l'anàlisi dels missatges entre els empleats i els caps del banc suís, els quals mostren un progressiu deteriorament en les relacions de l'entitat amb Bárcenas des que aquest hi va obrir el seu compte l'any 1990, precisament quan arrenquen els apunts comptables de la presumpta comptabilitat en negre que se li atribueix (els dits "papers de Bárcenas" que han provocat tant d'enrenou).
Escriu Luis García: "Tenint en compte els abundants ingressos que anava efectuant, i amb la vista posada òbviament en la legislació internacional sobre blanqueig de capitals, els gestors del Dresdner es van veure obligats a preguntar a Bárcenas sobre l'origen dels diners. Ell al·ludia gairebé sempre a les seves operacions amb quadres, al seu èxit en el ram immobiliari i a les seves participacions en diferents companyies. Si li demanaven detalls, llançava pilotes fora. 'Té diverses empreses. Però no vol donar els noms per telèfon', deia el seu assessor en la nota de l'1 de novembre del 2004. I afegia: 'Li vaig explicar que la informació és necessària, a la qual cosa ell va contestar que canviaria de banc si això suposava un problema'."
Aquests dubtes van fer que els silencis de Bárcenas, afegits a la seva condició de senador, induïssin el Dresdner a incloure'l en una "llista de vigilància". Amb tot –segueix explicant García-, que "el llavors gerent del PP va poder continuar operant amb normalitat fins al 2009, quan el jutge el va imputar en el cas Gürtel i ell va començar a maniobrar per ocultar el seu patrimoni. En aquell moment van saltar totes les alarmes. Però encara van haver de passar gairebé dos anys perquè, arran de la petició d'assistència judicial procedent de l'Audiència Nacional, els suïssos paressin els peus al seu client espanyol, el març de 2011, quan la Fiscalia helvètica va ordenar al banc que congelés el compte de Bárcenas."
Ben curiosa, per tant, aquesta història referent a un personatge tan íntimament lligat al PP (en això com Jaume Matas, que ho va ser tot dins el partit, no sols a les Balears). Historia que és alhora molt eloqüent per donar-nos a conèixer de prop una mena de paradigma del polític llest, espavilat i sense escrúpols, que és enaltit pels seus partidaris durant anys i que, quan cau en desgràcia, aleshores resulta que ningú no hi tenia res a veure.