Els amics et duen a d'altres amics, creen una cadena d'amics. Si tens molts d'amics et serà més fàcil augmentar la nòmina d'amics. Si tens pocs amics et serà més difícil fer nous amics. Els poetes et duen a d'altres poetes, creen una cadena de poetes. Si tens amics poetes et serà més fàcil augmentar la nòmina d'amics poetes. Si tens pocs amics poetes et serà més difícil fer nous amics poetes. Els amics poetes que no coneixes personalment són amics poetes virtuals. T'hi comuniques mitjançant la lectura. Els amics poetes que coneixes són amics poetes de carn i óssos. T'hi comuniques a través de molts mitjans reals encara que et separi el mar de la distància. Un amic poeta és aquell que pensa en tu quan llegeix un altre amic que és poeta. Ponç m'escriu per anunciar-me la concessió del XXII Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana al portuguès Nuno Júdice (Mixilhoeira Grande, El Algarve, 1949). El va conèixer a Lieja i, igual que Ponç Pons, el poeta portuguès es considera un deixeble de Pessoa. Ponç Pons és un prestigiós traductor de poesia lusitana i un divulgador incansable de la seva literatura.
No m'envia la notícia publicada al diari "El País" com a transmissor intermedi de la informació. O també. Ho fa a més per la fotografia que acompanya la comunicació: "que m'ha fet pensar en tu i en ses teves famoses pedraules. Saps que som un devot lector dels teus articles." No conec el poeta que ha rebut el prestigiós premi d'àmbit iberoamericà.
Crec en l'atzar i en l'amistat i em sembla que a vegades aquestes dues potències que mouen l'existència es materialitzen en una imatge que les condensa i que et serveix de guia per a la vida diària. La modèstia d'un home vestit amb una americana que sosté amb la mirada abaixada una petita pissarra trencada amb dues paraules escrites amb un guix blanc: "PALAVRAS como PEDRAS". Una mena d'ofrena cap al lector, igual que el títol d'un dels poemes que reprodueix el diari: "Llavors t'oferesc una altra casa. Les parets tenen la consistència del vers; el sostre, el pes d'una estrofa." Tot plegat, em recorda la situació en la qual estem immersos. Els buldòzers de la dreta divideixen la gent amb l'objectiu de debilitar-la, fragmenten els idiomes per esborrar els seus parlants, esmicolen els seus drets amb l'esperança de treure tota casta d'esperança dels seus caps. Esfondren les cases perquè ningú no pugui viure entre les seves antany sòlides parets. Piconen les pedres fins convertir la vida que va esdevenir dins les cases durant centenars de generacions, en milions de grans d'arena o partícules de sauló. Per sort, hi ha poetes que fan la tasca inversa. Fan paraules com pedres i ajunten els murs amb morter fet de calç, arena o sauló. De les paraules en fan pedres i, de les pedres, en fan cases. A Menorca, el "sauló" és el serradís dels cantons o pedres de construcció. La paraula prové del llatí "sabulone", derivat de "sabulum", arena.