Açò és "cenia" buixardada, li dic a Mercè, mentre pujam la rampa. Pedra al foc, li deim aquí, des de que Jaume Sirerol la va batià fa uns 25 anys. És un marbre que ha passat sota un xorro de foc que ha trencat la capa superficial i l'ha deixada rugosa i dura. Una pedra de duresa mitjana, entre la pedra calcària, que porten a Menorca del llevant espanyol i que és fluixeta, i la pedra viva de l'illa, que és d'una duresa bestial. Però aquí on som ara, en aquest paviment que anam trepitjant mentre pujam poc a poc, la pedra al foc està col·locada amb bastant finesa i té unes mides molt polides. La rampa és espectacular. Envolta un espai d'entrada gran, alt i lluminós, connectant les "safates" (grans distribuïdors) de cada planta, com si uns elegants llaços anessin ajuntant la seqüència de miradors interiors. "Podrien haver compensat una mica més"– diu Mercè– "i fer els despatxos més grans i l'entrada més petita". Pujam i ens aturam per observar l'espai, mirar cap avall i cap amunt. Realment, estic bocabadat, entusiasmat amb les bones sensacions arquitectòniques que transmet el lloc. Mercè, companya de fatigues físiques i guia improvisada, no sap molt bé què dir, davant el meu entusiasme espacial: Aquesta entrada del nou edifici dels jutjats de Maó és l'espai públic més ben dissenyat de l'illa.He vist créixer aquest edifici des del principi, quan estaven marcant les excavacions, i he anat seguint el seu creixement, des de l'exterior, i les expectatives eren grans: una obra de l'arquitecte i pintor Juan Navarro Baldeweg (1939) és una creació de qualitat assegurada. He pogut visitar alguns dels seus edificis més coneguts, com el Palau de Congressos de Salamanca, la Biblioteca Hertziana a Roma, el Museu de les Coves d'Altamira, un edifici Departamental a la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona o els Teatres del Canal a Madrid, i malgrat algunes similituds en els detalls, la seva sensibilitat de pintor impregna cada arquitectura d'unes sensacions ben originals i, sobretot, diferents en cada espai nou que crea. Navarro Baldeweg no es repeteix quasi mai. A Maó, va construir el primer edifici dels jutjats (acabat l'any 1996) que ja va significar una aportació valuosa de nous aires a l'arquitectura pública illenca. Darrerament, a finals del 2012, s'ha estrenat el segon edifici en línia amb el primer, aquest que ara visit amb curiositat continguda, que ha fet possible reunir, en un mateix conjunt, els jutjats que hi havia dispersos per altres locals de la ciutat.
Entrar a qualsevol edifici de Navarro Baldeweg representa respirar, alenar, gaudir d'una manera visual, un món nou. Ho diu ell mateix:" ... a mi me gusta mucho en la arquitectura, sobre todo institucional, crear ámbitos asociados a la entrada que airee la totalidad de la vida del edificio, como es propio en la arquitectura clásica, que de una mirada te das cuenta en cualquiera de las partes que estás en un mismo edificio. Por eso doy importancia a los vestíbulos, a los cortes verticales por los que además se introduce la luz, el usar el mecanismo de romper los forjados para introducir luz y crear un ambiente interno que es el mismo en las diferentes plantas". En aquest espai d'entrada del nou jutjat, no excessivament gran en planta, però que en ser molt alt ens confon, és on es pot entendre allò que a vegades deim els arquitectes: l'ànima, l'esperit d'aquesta arquitectura potent i discreta, habita, en part, en aquest espai d'entrada.
Només entrar, ja m'he fixat amb el detall del pom vertical de les dobles portes d'accés. Un disseny acurat, pràctic i nou, que amb un tub prim inoxidable en la primera i la fusta de faig a la segona, aporta calidesa al moment d'agafar el pany i obrir una porta de grans proporcions, de funcionament poc fi encara, encastada en un mur de vidre que s'entrellaça entre el formigó dels quatre murs alats. Mercè me mira intrigada en veure que entr mirant per tot arreu, com si pensés: a veure que dirà aquest ara? I és que, malgrat el propòsit que m'havia fet de no ser eloqüent amb l'edifici, fins que ella m'explicàs la seva percepció com a usuària, no m'he pogut aguantar d'expressar el que veia. Tot d'una me n'adono i pens: potser ara ella no serà tan sincera! Però, què va!. Mercè no té cap pega i me diu talment el que pensa. El dubte principal d'ella i els seus companys és que potser hi ha una certa desproporció entre l'espaiós hall i l'estretor dels despatxos on fan feina. Quan entr i mir les zones de treball entenc el que diuen, però, també, hi ha una certa disposició nova de les taules que intenta promoure una manera diferent de funcionar en els esquemes de treball.
Aquest edifici es va concebre com un contenidor per una manera nova d'entendre els espais dels jutjats, establir un organigrama nou de funcionament que després no es va aplicar. Les plantes acullen dos jutjats cada una, a banda i banda d'un eix que xapa l'edifici de llevant a ponent: a un costat hi ha un jutjat amb el despatx del jutge, el de la secretaria del jutjat i un espai per a la resta de personal. Simètricament, es repeteix el mateix. A la planta baixa, hi ha dues sales de vistes, ja que l'espai d'espera és més extens que a les plantes pis. Al soterrani, on l'espai del hall també hi arriba, hi ha l'entrada dels detinguts, cel·les, magatzems i altres dependències.
Faig observar a Mercè que els espais on treballen, encara que interiors, disposen d'una llum natural constant i agradable. Comprov que l'objectiu d'aconseguir que la llum natural controlada entri a l'edifici, també s'ha establert als despatxos. Una porta de vidre ens permet accedir a l'interior de l'espai entre pells, que envolta tot l'edifici per sobre de l'empedrat de façana. Miram el passadís exterior, que funciona com espai de ventilació, controlador de la llum, com a façana ventilada i per neteja dels vidres, i puc observar el corredor que conforma la caixa blanca. I és que aquesta caixa de vidre té l'objectiu de fer agradable l'interior i mostrar-se lleugera i discreta a l'exterior.
Des del mirador del segon pis, la visió de l'espai del hall és completa. Aquí es pot percebre la inevitable atracció d'un espai creat amb sensibilitat. Mercè ja comença a mirar amb ulls nous l'edifici on fa feina. Li coment les virtuts de l'arquitectura, apuntant detalls que ajuden a una lectura amable i positiva del que veim.
"... el nuevo cuerpo a edificar se constituye en dos estratos como nuestro edificio adyacente. Su base de manpostería en seco de piedra dorada-rojiza pone de manifiesto su continuidad con el asiento abancalado del entorno inmediato y sobre todo hace referencia a las características construcciones rurales de pequeños muros y bancales diseminados en todo el territorio insular." Explica Navarro Baldeweg a la memòria del projecte de l'edifici, ara ja construït. I és que a l'exterior, l'edifici segueix les mateixes pautes volumètriques, d'implantació i alçades de l'edifici existent, en un intent de ser discret, respectar les proporcions urbanes de l'entorn i, sobretot, crear ciutat. Una aportació gens menyspreable. El nou edifici apuntala una estètica urbana de gran qualitat formal. M'atreviria a dir que la presència d'aquests dos edificis han ajudat a percebre aquest lloc com una alternativa en la manera de créixer a l'extraradi: anul·len la sensació de suburbi. D'alguna manera, els jutjats desafien les indicacions nefastes del darrer Pla General de Maó, (que en aquest punt de la ciutat elimina la continuïtat de Sant Manuel establerta en el Pla General del 1987), per potenciar i fer valer la seva alineació com a testimoni que la lògica continuïtat del carrer hauria de prevaldre sobre alternatives estranyes i forçades de trànsit.
Mercè m'ha acompanyat fins a la porta, xerrant i baixant plàcidament per la rampa, i després d'acomiadar-se ha pujat al segon pis per continuar la seva feina. A fora, contempl el resultat final d'una arquitectura que supera les aportacions formals del primer edifici de jutjat i, en tot cas, aporta una evolució creativa coherent amb el temps en què s'ha fet. "...Por tanto, todo el perímetro del volumen edificado permite la entrada de luz y permite también vistas desde algunas estancias. Es fácil comprender que la solución propuesta es una versión con medios técnicos actuales de lo que en el edificio anterior se lograba con las grandes celosías de aluminio que velaban, en la parte superior del juzgado, las ventanas y proporcionaban intimidad a las actividades desarrolladas en su interior."
Aquests dos edificis s'han concebut per ajudar a fer arquitectònicament coherent el carrer de Sant Manuel. Les seves façanes principals es mostren precioses mirant el col·legi Antoni Juan i tenen vocació de cohesionar el carrer, de conformar ciutat en aquest paratge d'extraradi. Demanen, a crits, que la continuïtat de la via sigui un fet fins el carrer Madrid i quedi definitivament resolta la connectivitat en aquesta zona de la ciutat.