L'agència demoscòpica diària indica que la desmotivació política, l'allunyament dels ciutadans dels afers públics i la baixa participació electoral, són fenòmens creixents que posen en perill la democràcia representativa. En el primer aniversari del 15 M s'havia passat de la indignació a la reivindicació, mentre que el segon coincideix amb l'erosió de la tendència bipartidista històrica en l'Estat espanyol des dels inicis de la democràcia. Són "Camins que s'esvaeixen, camins, somnis i promeses, camins que ja són nous". Succeeix, justament, en el moment que més ha crescut el nivell educatiu, que més expressions d'opinió pròpia i debat floreixen a internet i quan més persones contribueixen activament en qüestions d'interès general per via d'entitats cíviques, d'organitzacions no governamentals, en plataformes i en manifestacions. No és la implicació ciutadana la que està en crisi, sinó un sistema polític que fa fallida. S'han comès tal caramull d'errades, que la confiança s'ha rovellat i la credibilitat comunitària que s'ha de guanyar a pols en tots els aspectes de la vida, s'ha perdut en un instant o en una imputació, en un banc, en una declaració, en un silenci, en un sobre... o en una opulència. En l'àrid ambient, n'hi ha que proposen fórmules màgiques com "tots som l'assemblea!", "una veu, un vot", "llistes obertes"... encara mancats de la maduresa suficient.
El progrés de la democràcia requereix més democràcia, aquella que passa per desemboirar el decorat de tots aquells i aquelles que es guanyen el descrèdit. Política per fer més política, la garant dels drets socials, la que compti amb la ciutadania més enllà de guanyar l'escrutini cada quatre anys.
La democràcia representativa està espatllada, possiblement, perquè no llueix la veu i l'opinió quotidiana de tots.