Un tord negre ens roba les cireres de l'arbre. El vaig sorprendre damunt la paret del pati amb una cirera agafada amb el bec del tronxo. Era un tord negre mascle i la cirera vermella feia un contrast formidable amb el bec groc i amb les plomes negres. Quan em va veure, va amollar la cirera i es va envolar cap al cel blau i ple de renous de la Diagonal. El que em va semblar més curiós -tal vegada és degut a una absoluta ignorància dels costums dels tords negres- és que s'endugués la cirera agafada del tronxo i no la piqués directament de l'arbre com fan els pardals. De fet, la primera cirera que va sortir estava picada de pardal. Havia cregut que aquest seria el nostre tracte amb els ocells de la ciutat. Es podien menjar una cirera i deixar la resta per als humans. S'ha de dir que es tractava d'un tord negre urbà i vés a saber quins tractes guarden amb la gent de la ciutat.
També s'ha de dir que el cirerer era urbà. Un plançó de poca alçada i que ha fet cireres per primera vegada. Els tords negres no el respecten gaire i t'atorguen el deure de la protecció. La solució és de menjar-te la fruita mig madura. La ciutat està plena de tords negres i no tenen a penes por dels humans. A Barcelona els anomenen merles; "mirlo" en castellà. Com que a Menorca hi ha moltes merles de pas -de coa blanca, vermella, de pit blanc- o sedentàries -la merla blava-, a l'ocell de la família dels túrdids de l'espècie "Turdus merula", de plomatge negre i bec groc el mascle, i de plomatge bru i bec negrós la femella; se l'anomena tord negre. A les merles, tant de pas com sedentàries, a l'illa se les anomena mèrl·leres o mèl·leres pel mateix principi que a la canyaferla se l'anomena canyafèl·lera o canya fèl·lera.
A Menorca, el tord negre és sedentari abundant i migrant. El podem veure al llarg de tot l'any a qualsevol bosc de l'illa, encara que es més comú als alzinars i als horts fruiters. La mèl·lera blava és present durant totes les estacions a l'illa i és bastant comuna. L'hàbitat típic són els penyals i roquissars de la costa i de terra endins, encara que a l'hivern, s'atreveix també amb els camps oberts. S'alimenta d'una variada gamma d'animals invertebrats, de vegades d'una mida considerable i més rarament de vertebrats com sargantanes o petites serps. També consumeix petits fruits o baies silvestres.
En castellà té un nom divertit: "Roquero solitario". És molt individualista i només es pot veure en parelles en temps de cria o en petits grups familiars just després de la criança. Fan el niu en forats i trencs de roquissars i penyals (de vegades dins coves o en edificis ruïnosos). La posta, de quatre o cinc ous, és covada bàsicament per la femella. Solen fer una niuada per temporada.
L'escriptor Bruno Munari va compondre l'any 2001 un preciós i dramàtic llibre infantil dedicat al tord negre basant-se en una cançó popular italiana: "Il merlo ha perso il becco". En italià es diu "merlo", en anglès "blackbird", en castellà "mirlo", en català "merla" i, en menorquí, tord negre. A Menorca, la merla, la mèrl·lera, o la mèl·lera és un altre tipus d'ocell de la mateixa família; però mentrestant, el tord negre emboscat aprofita la confusió i ens roba les cireres.