No vaig ser-ne conscient fins molt tard, que tenir amics a Maó era ben original. Vaig començar a tenir-ne de ben jovenet, quan la idea del Maó liberal era encara ben vigent, quan ser ciutadellenc comptava com una forma entre tradicional, victimista i asvalotada de ser al món. En Fernando Sintes entre els primers, amb aquelles colònies d'estiu al Barranc d'Aljandar que promovien cristians d'ànima tirant a rotja. Anys després, 1978, vaig fer el meu primer servei d'armes a l'Instituto Mixto Mahón que dirigia un Senyor de Maó, Carlos Victory, i de secretari un home de caràcter, Quico Fèlix, reblanit amb el temps i la música de Haydn. Ja aleshores tenia rudiments de sociologia maonesa, bé que ho explicava n'Andreu Murillo: els victory, els seguís…i en un instant érem al s.XVII i als orígens maonesos de la noblesa ciutadellenca. A la sala de professors, ara el Ramis, allò era un laboratori sociolingüístic: qui parlava quina llengua amb qui; i aquests dos, per què parlen en castellà entre ells? Hi havia molts de Maós, l'ateneista de tota la vida, "El Quijote y Menorca", el Maó de carrer estret i porta petita de los-hijos-de-Catisa; arreu uniformes i estrelles de sis puntes, i casinos de primera i segona categoria, tot formós i galant.
Després van venir els anys de la política: Casero el Gran: "tremendo, tremendo, tremendo", ho deia sempre tres vegades, i en Miquel Vanrell, sofridor, que escrivia desesperat una i altra vegada "hasta la náusea" i fora hores, secretament, aquietava l'esperit amb la poesia, i en Rafel Riudavets, l'home tranquil, entranyable, d'ànima impacient, irreductible i de pinyol vermell. I tants d'altres, com en Joan Pons Moll, representant una congregació militant més rigorista que amb temptacions festives. En Pons Moll sempre ha exercit de migjorner, no ha mudat les vocals: a Menorca té prestigi ser de Migjorn (com a Mallorca ser de Felanitx), però ho deixarem per a un altre any.
Els meus anys maonesos em van donar entrada a l'American Bar, on hi habitaven mostres humanes de segles diversos: un Tomeu Gili, aleshores TG, en realitat (ho hem sabut després) un llibertí del s. XVIII; algun membre de la burgesia il·lustrada i filobritànica de "chaise-longue" (tumbona seria massa vulgar); els hereus del naufragi del 39, n'Emili de Balanzó, resumit, ull mig cluc i parpella caiguda, elegant: "Gustavo, una pallofa, sisplau"… I a un racó, més discret, "El Gafes", amb l'agenda de pell que vessava de papers, projectes i factures. Tertúlies polítiques enceses en la millor tradició: una tertúlia no ha d'aclarir res, venim a passar el temps, i alguns només a xafardejar.
De tant en tant alguns membres de la tertúlia i convidats per a l'ocasió es mudaven a una caseta a Sa Mesquida, o si voleu, un petit bloc alterós i massís, on el ciutadellenc hi era convidat; i en Delio, i en Fullana, en Yato, en Paco París…i em disculpareu les omissions. Hi exercia d'amfitrió un tal Horacio, (López Melià, per a les autoritats) fadrinatge militant i bandera republicana amb oratge del nord, i força cant: "Cafetucho marineeeero, antro de bajas pasiooones….". Allò figurava que era una bereneta, a l'entorn de la commemoració anual republicana, però solia acabar amb altes dosis molt inspirades de beuratges diversos, i cuixot (que deim a Ciutadella) i formatge, i un ganivet ben esmolat; la destral i el martell gros apareixien quan ja era fosc, ja m'enteneu.
Va ser un temps d'agitació, anys dolços tanmateix. Per un temps vesí d'en Tino i na Marieta, d'en Miquel A. Maria, gent del cel. Em feia feliç passejar i no conèixer ningú, m'agradaven els barets rònecs, el Maó de planta baixa, Ca na Groga i joc de truc, o aquell baret de La Plana, on la madame ja retirada, na L., amb un gin doble davant, em parlava d'un Senyor-molt-senyor de Ciutadella, P.S., que encara la visitava: "només per rallar, ja no feim res, som amics i tots dos som vells".
He sabut de la mort de n'Horacio, fa temps que no en sabia res, què fàcil és ser un mal amic!, m'han dit també que en Turo Bagur i en Lluís Real el visitaven tot sovint al geriàtric, gràcies. Un home de mirada neta, cordial i afectuós, gran dignitat proletària, treballat i viatjat, el més jove dels vells republicans de Sa Mesquida; ell, en realitat, aleshores un infant. Hem tornat a Sa Mesquida, sempre un dia d'estiu amb molta guitarra, un bolero, un tango, alguna musical irreverència clerical o versions de Sinatra amb molt de swing, o alguna mitja cançó cantada en italià. La cosa en algun moment tenia una certa qualitat musical, hi contribuïen la segona veu d'en Nando Sintes, d'en Delio, en Turo Bagur amb mans i peus, o la veu excepcional d'en Tirso Pons, que ens deixà un dia d'aquests. Allò era una vega de dalt de tot!
D'en Tirso tenc davant el primer record, un vespre a Maó a finals dels 70, penjant cartells per a un concert (potser Quico Pi de la Serra), en Tirso estirava la brotxa mentre cantava: "…pintor que pintas con amooorrr…" "Quina veu! -vaig pensar- i quin estilàs!" Tot ell era alegria de viure, de lluny et rebia amb un somrís que tenia l'amplitud d'una rialla. L'he vist poc als darrers anys, ja ens trobarem a algun lloc. D'aquells temps ençà, n'he fets molts més d'amics, però d'açò ja en farem crònica un altre dia, amb Joan F. Gomila, privadament, i amb fons musical de jazz escandinau, o italià.