"L'amo es va embarcar molt entrenyorat. Es vapor li causava respecte: tenia por de que fes ui, i ni ell ni madona, qui eren de la mitjania, no sabien nedar...". A vegades, amb una poques frases, els grans escriptors com Ruiz i Pablo, ens posen al descobert l'ànima dels personatges i ens van preparant per al desenllaç tràgic o còmic que ha estat insinuat amb paraules sàvies. Com que "eren de la mitjania, no sabien nedar". És simplement genial i l'efecte que provoca en el lector és devastador. De què estem parlant? D'una illa que quasi no arriba als set-cents quilòmetres quadrats i amb distàncies, des de qualsevol punt geogràfic fins a la mar, d'una mitjana de set quilòmetres. Per què no sabien nedar en una illa tan petita com Menorca els habitants de la Mitjania? Anem a pams. Què és la Mitjania? Mitjania és un derivat de mitjà i, segons el DCVB, és la part interior, més allunyada de la mar, en els termes de Maó, Alaior i Ciutadella. Una definició més científica ens la dóna el geògraf i professor Tomàs Vidal Bendito. En un article, publicat a la Revista de geografia de la Universitat de Barcelona titulat "El paisatge rural de l'illa de Menorca", l'erudit diu: "Hi ha tres Menorques sota el punt de vista lític que donen lloc a tres paisatges amb diferències físiques i humanes prou marcades. Simplificant, tenim la Tramuntana, el Migjorn i la Mitjania (...). La Menorca de la Mitjania és més difícil de definir. El comú denominador és la centralitat i la relativa llunyania del mar (...). Aquí s'aixequen alguns blocs (herst) que formen modestes serralades i alts turons (el Toro, s'Enclusa) que mai no arriben als 500 m. El poblament de la Mitjania era modest, aquí es trobaven els pobles que fitaven la ruta que unia a les dos viles de l'illa (Ciutadella a la costa de ponent, Maó a llevant) però el camí era llarg i insegur (boscos, aiguamolls, bandits) de forma que dites viles vivien més d'esquena que de cara i la Mitjania patia aquest divorci en forma d'aïllament". Una illa dins una altra illa. Una illa de muntanyes baixes, empantanegada, rural, perillosa i que vivia d'esquena a la mar. Sabem que la gent de la Mitjania no sabia nedar. El que desconeixem és si els homes i les dones de la resta de Menorca sabien nedar. Banyar-se, sí. Al magnífic port de Maó hi ha les casetes de vorera i els Banyers de Pedra que, segons Deseado Mercadal, van ser construïts l'any 1884. Històries de pescadors i de mariners que s'embarcaven sense haver pres abans a nedar les coneixem tots. L'enginyer John Armstrong, autor de "Historia de la isla de Menorca" confirma l'habilitat natatòria i supersticiosa dels menorquins en ple segle XVIII: "... su manera de sumergirse es así: uno de los sujetos se prepara, sin pérdida de tiempo, para la aventura, y desnudándose completamente, se coloca en la proa del bote; entonces, atándose un pequeño martillo a su brazo derecho, y encomendándose a la protección del Santo de su devoción, haciéndose varias veces la señal de la cruz y con no poca aprensión, se sumerge en el mar". Imaginem-nos l'amo en Xec de s'Uastrar dins el mateix bot al costat de l'enginyer encara que fossin d'èpoques diferents. També s'encomanaria al sant de la seva devoció, es faria el senyal de la creu i s'agafaria amb força a la regala del bot amb les seves mans fortes com dos macs... i no hi hauria manera que és tirés a la mar. Com que era de la Mitjania...