Diumenge passat la feina em va dur al Teatre Principal. El concert "Veus Solidàries" era l'objectiu, el 20è aniversari de la fundació del Fons Menorquí de Cooperació, l'efemèride. Mentre els cantaires joves entraven llum a la fosca sala, els plecs de la meva memòria es van començar a estirar per embarcar-me en un viatge al passat.
Aquests dies he tornat a trobar aquella jove de pell negre i mirada buida que venia carbó a un miserable mercat africà; i al manobre xinès, de cara trista, que havia de dormir al gratacels que ajudava a construir, a Shanghai. He coincidit amb els fillets sahrauís que estiuegen a Menorca, i amb aquells que netegen sabates, agenollats, que va conèixer el meu redactor en cap, a Higüey.
He vist pobresa, injustícia, malalties, desgràcia, fam..., i també escoles, aliments, aigua, habitatges amb sostre, centres de salut...; llavors d'esperança sembrades amb solidaritat menorquina i tutelades per una entitat que vaig veure néixer, ja fa 20 anys!. La mirada retrospectiva m'ha acostat rostres a l'atzar: Toio Pons, Carme Marcén, Manolo Bonet, Núria Martínez, Mercé Morató..., i me n'he adonat que aquella fita marcada, la distribució digne i justa de la riquesa, la igualtat entre tots els humans, s'havia tornat allunyar.
"La cooperació no és un luxe sinó una qüestió de justícia social, i de defensa dels drets de les persones", exposava la gerent del Fons, Marga Benejam. El mateix dia, a la seu del Consell Insular, ens va dir que podíem col·laborar per responsabilitat o per compromís i sinó, ens demanà, que ho féssim per egoisme perquè, al món interconnectat i global en què vivim, qualsevol matí, a un lloc molt pobre, "al Sud", s'hi pot deixondir qualsevol de nosaltres.
Avui he desembarcat i m'ha envaït l'anhel que les ombres del nostre empobriment no ens ceguin la mirada llarga, ni ens permetin oblidar els que viuen, bussejant dins la misèria, més enllà del nostre mar.