L'estiu de 2011, enmig de la gespa del Madison Square Park de Nova York s'hi va instal·lar una gran escultura —bella, inquietant i evocadora— de l'escultor-poeta-filòsof Jaume Plensa. En la línia de la seva obra recent, l'escultura representava un cap d'una filleta amb els ulls tancats, de color blanc i de forma allargada, seguint unes proporcions determinades. Es tractava d'una instal·lació temporal, que després va ser desmuntada, però si vostès posen les dades al cercador d'internet en podran veure algunes imatges.
L'escultor va batiar aquest projecte amb el títol d'«Eco» en honor de la nimfa d'aquest mateix nom, un personatge de la mitologia grega que, havent-se enamorat de Narcís, va ser condemnada pels déus al terrible càstig de no poder dir mai més paraules seves, a haver de repetir per sempre les paraules que deien els altres. Com és obvi, ve d'aquí que donem el nom d'eco a la reverberació que produeix la veu humana quan rebota perpendicularment sobre una paret. Jaume Plensa volia donar a la seva obra un caràcter metafòric: enmig d'una ciutat tan activa, renouera i atrafegada com Nova York, la presència de la seva escultura volia ser una reivindicació de la serenitat, una afirmació de la urgència del silenci i l'aquietament interior com a condició de possibilitat perquè cadascú pugui trobar la seva pròpia veu.
Segons Plensa, la nostra època es caracteritza per una intensa pol·lució de missatges: tot el nostre temps és bombardejat per un diluvi d'informacions de tot tipus —imatges, paraules, sons, signes—, fins al punt que, quan parlam, ja no sabem si allò que deim, i tal vegada allò que pensam, són les nostres pròpies paraules o, més aviat, ens limitam a repetir mimèticament allò que hem vist o sentit.
He recordat aquestes reflexions de Jaume Plensa mentre donava voltes a una sensació que m'envaeix d'una manera cada vegada més acusada: em fa l'efecte que el debat públic sobre els temes socials més importants està dominat per una pluja incessant de declaracions histriòniques, consignes demagògiques i eslògans tan cridaners com esbiaixats. Els crits s'imposen per damunt dels arguments, i qui piula més fort, o qui aconsegueix que la seva xerrameca reverberi amb més intensitat, acaba semblant que té més raó. La contaminació ideològica ressona per tots els canals per on circula la informació, tant pels clàssics —premsa, ràdio, televisió— com pels nous —xarxes socials, comunitats virtuals, nous mitjans digitals—, i la reverberació arriba a ser tan eixordadora que molta gent carregada de bones intencions corre el perill de substituir la construcció d'una opinió pròpia, informada i responsable, per la repetició acrítica d'allò que més sent, d'allò que li arriba amb més vehemència. Com la nimfa de Narcís.
Enmig d'aquest ambient d'alta toxicitat moral, cada vegada és més freqüent la desfiguració malintencionada dels arguments del contrari per apuntalar opinions que no són més que fal·làcies, exageracions i trampes verbals. El problema és que aquests enganys, degudament repetits com un mantra a través dels potents canals de comunicació, a vegades acaben triomfant, i fan aparèixer la mentida, la realitat deformada, com si fos la realitat objectiva. Aquests dies ho hem vist amb alguns atacs biliosos i malentranyats contra els professionals de l'educació, amb motiu de la polèmica per la reforma educativa i la implantació del decret de trilingüisme a les Illes Balears. La denúncia de certs continguts de la LOMQE és barroerament presentada com resistència a qualsevol tipus de canvi; les raons pedagògiques que avalen l'oposició a un determinat decret lingüístic són tergiversades per mostrar-les com a provincianisme i tancament als reptes del món d'avui; i el rebuig de la reforma del ministre Wert és malèvolament identificat com a suport a tot allò que no funciona del sistema educatiu vigent.
Als responsables d'aquestes campanyes d'intoxicació els importa poc que els seus arguments siguin més falsos que un euro amb la cara de Popeye, com dirien a l'APM. Els és ben igual, perquè saben que sempre hi ha gent que els ho compra. Basta que les seves mentides siguin publicades, amplificades i repetides unes quantes vegades perquè acabin apareixent com una opinió respectable i algú pensi que, al cap i a la fi, quan els cans borden és que alguna cosa senten.
Escrivia Antonio Machado: Desdeño las romanzas de los tenores huecos / y el coro de los grillos que cantan a la luna. / A distinguir me paro las voces de los ecos, / y escucho solamente, entre las voces, una. Aquesta veu que diu el poeta és la seva, la pròpia, la de cadascú. Serem capaços nosaltres de distingir els ecos de les veus? Aconseguirem vèncer el malefici de la nimfa, per deixar de ser un eco anònim que repeteix allò que més sona, a fi de retrobar la nostra pròpia veu i anar a l'encalç de la veritat?