Una actitud filosòfica formada ens ajuda a veure el costat bo de les coses, la seva part entitativa. Això no ens ha d'impedir orientar-nos a l'acció sinó assegurar-nos que l'hem dotada prèviament de reflexivitat, autenticitat i sentit. Des d'aquesta perspectiva, en ubicar-se, ja no es posa a si mateix com el "centre del món". Ubicar-se significa anar en recerca del propi lloc, no conformar-se amb el lloc que m'ha estat assignat. La metàfora apropiada és la del peregrí, la de l'home desinstal·lat que "s'ha posat en camí". O també la de l'exili, aquell que pertanyia a un "país" del qual s'ha vist obligat a haver d'emigrar. Tant en un cas com en un altre, hi ha un escindir-se, un deixar-ho tot, com a condició prèvia per a trobar-se a si mateix (en el fet mateix de posar-se en camí). No es tracta d'anar en recerca de noves seguretats, ni d'una nova pàtria on els perseguits seran aclamats i, arribats a la qual, ens serà donat proclamar-nos vencedors. L'exercici de la mirada filosòfica no es deixa seduir per aquesta mena de pàtries, ni de promeses terrenals col·lectives. L'autenticitat del pensador es demostra en el fet que, al llarg del camí, va quedant-se cada cop més sol, a mercè dels vents, dels capricis del destí. I malgrat tot, coneix cap a on ha d'anar. Hi ha, això sí, algú que l'espera. Pot tractar-se d'un viatge físic, o bé d'un viatge interior, car just a l'interior de cada home s'hi amaga el secret de tot l'univers. Vet aquí el motiu de la recerca de tot home: "m'he desinstal·lat de mi mateix" (de les meves seguretats, dels meus prejudicis i de les meves pors).
Totes aquestes (falses) representacions desapareixen quan deixo de ser el centre de mi mateix, quan em descentro per obrir-me a la novetat, quan m'oblido de la meva identitat i em deixo interpel·lar tot just per la diferència. Aquest saber-se una part del tot va de la mà del deixar-se interpel·lar per la "cridada" del tot ("l'ésser dels ens", en paraules de M. Heidegger) més enllà dels reclams de l'"ens del meu ésser" (els interessos del meu jo i d'aquells a qui considero "els meus"). A la multitud i la creació els passa com el renou i el silenci. Què n'és de difícil emprar el llenguatge superant la bellesa de l'immens silenci!. Qui parla amb sentit no proclama, ni imposa, ni crida; gairebé remoreja, però gaudeix del talent (rar) de saber escoltar el batec de l'alteritat.
L'home egocèntric i neci (que som tots) es queixa sempre de tot, parla amb frustració del món i dels altres ("alguns", prèviament classificats de diferents), i maquina en contra de tot i de tots. Com en una mena de test, trobaríem altes dosis, en un pensament així, de ressentiment i d'odi. La mirada de la saviesa és contemplativa en el sentit que admira allò que veu, i en sap apreciar el seu equilibri, la seva bellesa i harmonia. I més que en totes les coses, en l'home mateix i en el seu propi interior (cor, ànima). Existeix una correspondència entre microcosmos (ànima) i macrocosmos (univers), derivada del fet que ambdós es basen en l'harmonia dels oposats en un equilibri precari que convé "cultivar" i preservar. Quan m'oblido de mi mateix, recupero el meu ser més propi. Quan no m'obsessiono amb la meva felicitat regenero l'espai on m'és possible retrobar-la. Quan em preocupo pels altres amb generositat i entrega, recupero la meva autoestima. Quan dirigeixo la meva mirada lluny de mi, em veig a mi mateix com una persona valuosa. Contemplar la totalitat no és posseir-la, únicament es posar-se de peus a terra, humiliar-se, fer-se home.
Així recuperem la humanitat de pensament i mirada, la que ens permet veure l'existència com una part d'un tot que no haurem pogut dominar, però sí admirar. De la mateixa manera que admirem la totalitat del món , la naturalesa dels éssers i dels homes, la nostra pròpia complexitat i la riquesa i bellesa del nostre interior. No pel fet que nosaltres siguem millors que la resta dels éssers, sinó perquè la totalitat dels éssers són cridats a ser admirats per nosaltres, capaços com som de veure el costat bo de totes les coses (éssers). Aquesta actitud nova es tradueix en la manera com ens relacionam amb les altres persones, que no són primordialment objecte del nostre "judici", sinó de la nostra "comprensió". Això no suposa no poder jutjar els comportaments, ni tampoc deixar d'exigir les responsabilitats, però no ens és donat traslladar aquests judicis a les persones en si.