Dijous passat vam conèixer un parell de mestres d'aquesta escola rural, Antoni Mascaró i Francesca Noguera, avui reviurem les experiències d'altres educadors, que ens serveixen per cloure l'evocació d'aquesta escola. Les setmanes venidores farem memòria d'altres vivències de Trebalúger.
DE PALMA A TREBALÚGER
Mercedes Carreño Rexach, natural de Palma (Mallorca), finalitzà la carrera de magisteri l'any 1952, llavors va poder triar entre dues places interines a Menorca: Ciutadella o Trebalúger. A la capital episcopal hi residia un cosí de la seva senyora-àvia, capellà per més senyes. Joveneta com era, va pressentir que si optava per Ciutadella no la deixarien sortir per res, idò me'n vaig a Trebalúger. Imagineu-vos, però, aterrar a Menorca, agafar el cotxe de línia de Maó a Sant Lluís i arribar a peu Trebalúger, quina sotragada passar del trull de Ciutat a la vida gairebé monacal de la casolania dispersa.
Tenia la possibilitat de viure a la casa del mestre, però era buida i sense ni una cadira. Entre setmana dormia a s'Estància Nova, dins l'estudi tancat amb una cortina de roba i sobre un llit mai vist amb matalàs de palla de blat dindi en el que quedava enclotada: jo no podré sortir. Cobrava unes mil pessetes cada mes, 700 de sou més 300 com a no resident, i pagava una misèria per l'habitació. Llavors hi havia dues tendes de comestibles, ella berenava, dinava i sopava a Can Delo, la botiga que portaven en Guillermo i n'Isabel. Era poc menjadora i molt "triada", sa mare l'advertia si no menges te moriràs, arribà a menjar ben arreu i a trobar delicioses les coquetes de ceba, la vida al camp la feia entrar en gana.
El dissabte dematí acabaven l'escola a la una i se n'anava a "l'oasi" maonès. Els caps de setmana residia a la pensió de na Jerònia, la fornellera, situada al cap de cantó dels carrers Anuncivay i Nord, on la majoria d'hostatjats eren del ram de l'ensenyament.
A l'escola hi va passar tres cursos molt a gust, tenia una trentena d'alumnes de sis a catorze anys, de llinatges molt repetitius, que cridava pel nom. Destaca que eren molt educats, i açò que ho fèiem en castellà, com també era una gent molt agraïda i educada tota la que va tractar del llogaret, li donaven "present" quan feien porquejades, n'hi duien prou que no sabia què n'havia de fer, la primera vegada que tornà a Palma s'ho va endur. Mai no havia vist botifarró blanc, que no es fa a Mallorca. També va descobrir l'arrop i que bo que era. A l'escola hi havia un figuera enorme, i un albercoquer que una anyada estava tan carregat que no es podia menjar tants d'albercocs, que vol que els collim noltros i els hi venguem?, li va dir la botiguera; n'hi van donar dues-centes pessetes que li van bastar per pagar un viatge d'anada i tornada amb avió a Mallorca.
A l'hivern li duien un braser, que al cap d'una hora s'havia apagat; senyoreta, que vol que li anem a cercar caliu li deien els fillets, no sé com es al·lots no se gelaven. Un altre descoberta que va fer, i avorrir!, va ser la tramuntana, que durava vuit dies seguits.
A Maó va conèixer Joaquín Bisbal, de Can Terrés, amb qui es casà el juliol de 1956. El setembre del mateix any renuncià a començar el curs a l'escola de Trebalúger, estava embarassada i hauria estat massa arriscat anar i venir a peu o amb bicicleta. Va tenir dues bessones, i un fill al cap de cinc anys. Quan els fills van ser més grossets tornà a les aules, va fer classes a la preparatòria de l'Institut i a una casa del carrer Santa Escolàstica que pertanyia a l'escola Verge de Gràcia. A partir de 1973 entrà al col·legi La Salle de Maó, on viuria els darrers vint anys d'exercici. Quan Mercedes Carreño deixà Trebalúger hi entra la maonesa Francisca Vila.
JUANITA PELEGRÍ
El breu currículum pedagògic de Joana Pelegrí Villalonga, que ara té 87 anys d'edat, vingué marcat per les circumstàncies familiars. Filla única, just dos mesos després d'acabar magisteri va perdre son pare. Per no deixar tota sola sa mare, entrà d'interina a l'escola de pàrvuls de Sant Climent. Anava i venia a peu de Maó, ja que el seu horari no coincidia amb el cotxe d'en Jandro "Berruga", entre els alumnes més petits hi havia el que subscriu, com recorda millor la mestra que jo mateix. Va coincidir amb les mestres maoneses Catalina Seguí i Carmen Pons, la classe masculina la regentava Llorenç Hernández, que residia a la casa del mestre, amb la família del qual va tenir molt bona relació. Restà quatre anys a Sant Climent i, conjuntament amb una mestra del mateix poble, Práxedes de Cas Tix, preparà les oposicions. Un cop aprovades anà destinada a Conesa, un poblet de l'interior de Tarragona amb menys de quatre-cents habitants, on contrastava la càlida acollida popular amb el fred que hi passà.
L'any 1956 Pelegrí aconseguí plaça a l'escola de Trebalúger, vivia a s'Esplanada de Maó, d'on sortia a les set del matí amb el cotxe de línia a Sant Lluís i es dirigia a peu a Trebalúger. Llevat d'alguna ocasió, que l'enamorat la va dur amb la Vespa.
L'escola té les cases de l'estància de Sant Margalida a l'altre costat del camí, allà hi vivia la família d'en Joan "Roma", la dona d'en Joan, na Margarita, a l'hivern treia una paletada de caliu del forn, la posava dins una ribella i la duia a la mestra per escalfar-se els peus. Feien horari de matins, acabada la jornada lectiva, refeia el camí de tornada a Maó, es rentava els peus, bevia un got de llet i començava a donar classes particulars.
Va estar a Trebalúger entre 1956 i 1958, quan es casà i deixà el magisteri per fer-se càrrec de la família, amb dos fills petits. Passats prop de quaranta anys de la seva etapa educativa a Trebalúger, un nombrós grup d'exalumnes la va convidar a un dinar-homenatge, durant el qual li van regalar un ram de flors i una placa, de la que n'està justament orgullosa. No van trobar millor cançó de cloenda que la taula de multiplicar del dos, mentre picaven acompassadament. Per un malaurat atzar, la publicació d'aquestes notes i la seva fotografia –dijous passat– ha coincidit amb un important revés de salut, del que desitjam es recuperi tant com sigui possible.
Just després de Joana Pelegrí, van regentar aquesta escola Joana Bagur Carreras i Maria Luisa Sánchez, la que es pot veure a la fotografia del 1959.
FINAL DE L'ESCOLA
L'escola rural de Trebalúger, oberta durant la Segona República, veia decaure la matricula i l'activitat cap els anys setanta, molts pagesos deixaven la terra i es traslladaven a Sant Lluís.
Els curs 1970-71, Margarita Pou Escoubet, mestra en exercici a Ciutadella, optà en concurs a la plaça de l'escola de Trebalúger, que portava implícita la condició de restar-hi un mínim de sis cursos. Feien un horari de vuit a catorze hores.
El curs 1976-77 ja es sabia que l'escola es tancaria, però a manca d'una comunicació oficial, la mestra la tornà obrir pel setembre de 1977 amb l'inici del nou curs. A l'octubre arribà l'ordre de tancament definitiu, els dotze alumnes que hi quedaven i la professora van ser adscrits al col·legi Àngel Ruiz i Pablo, des Castell.