Hannah Arendt fumava. Fumava molt. També el seu marit. Aquest darrer fumava en pipa. De cop apareix Josep Maria Benet i Jornet per un cantó de la plaça de la Virreina de Gràcia. Sembla trasbalsat. Duu bambes amb calcetins, uns calçons tipus bermudes de color verd caqui i una camisa blanca que sembla suada. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany camina ràpid, amb la mirada àvida cerca qualque cosa que se'ns escapa a tots els que esteim asseguts a les terrasses de la concorreguda plaça. Nosaltres som a la del bar Terra. Són les vuit. Feim temps abans d'anar a veure la pel·lícula "Hannah Arendt" que es va estrenar als Cinemes Verdi el passat vint-i-u de juny. Josep Maria mira per tot arreu. S'atura a la botiga digital i en surt segons després acompanyat de l'amo. El dramaturg es dirigeix cap al bar de la cantonada. La plaça està plena de gent. Asseguda a les terrasses, però també asseguts a l'escala de l'església, travessant la plaça amb bicicletes o jugant fins i tot amb un disc de platja. L'escriptor està molta estona dins el bar. No puc evitar d'aventurar en veu alta la meva impressió. Deformació professional. Josep Maria ha perdut l'ordinador. O li ha estat robat. Cerca el lladre de forma desesperada. O tal vegada li han robat el mòbil. O un fill petit. O un nét.
El premiat ja té una edat, però són pures especulacions per passar el temps. Em decant pel robatori de l'ordinador. Dins el disc dur es troba l'obra de teatre que havia de revolucionar per sempre la dramatúrgia catalana. Josep Maria surt del bar i desapareix. Barbara Sukowa interpreta la filòsofa, pensadora i periodista jueva, exiliada als Estats Units, que és enviada a Israel per "The New Yorker". Ha de cobrir el judici del criminal de guerra nazi Adolf Eichmann, capturat pel Mossat, que se celebra a Jerusalem. El seu treball, que posteriorment també serà publicat com a llibre amb el títol "Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalització del mal", provocarà d'immediat una controvèrsia mundial. La pel·lícula de Margarethe von Trotta és molt respectuosa amb la història de la pensadora. La relació amb Martin Heidegger, el viatge a Terra Santa, la reacció furibunda dels col·legues, de la premsa i de la comunitat internacional jueva, el magnetisme que exercia damunt els alumnes..., és traslladat a la pantalla sense anècdotes ni floritures.
El que va aconseguir el nazisme, segons la pensadora, va ser treure la condició de persones a les víctimes. Allò que va crear una polèmica dolorosa va ser que Hannah va posar en evidència la col·laboració necessària dels líders jueus amb els nazis als camps de concentració. Una de les finalitats de qualsevol totalitarisme és buidar de pensament els oprimits, però també els repressors. Hannah Arendt va retratar Eichmann com un buròcrata sense ànima, sense la capacitat de ser persona, que obeïa ordres cegament. Hauria matat el seu pare si hagués rebut l'ordre?, demana el fiscal. La resposta és afirmativa. El mal va continuar sent el tema obsessiu i essencial de la filòsofa jueva que, passat el temps, encara continua estant a la primera línia del pensament contemporani. No és casual. Ara vivim una altra mena de totalitarisme. Un totalitarisme més subtil, que causa moltes víctimes mortals i que ens culpa dels nostres mals. És el pitjor. No hi ha remordiments, no hi ha sentiment de culpa perquè no volen que pensem. Hannah Arendt no era xueta, era una jueva alemanya exiliada als Estats Units. Un "xueta" -o una "xueta"- era un cristià mallorquí descendent de jueus conversos, relapses i posteriorment reconvertits. A Menorca, "xueta" és una persona astuta, embullosa, enganyadora. Tot el contrari que la pensadora Hannah Arendt que va ajudar a pensar als seus contemporanis i que, passats els anys, encara ens ajuda a pensar.