A l'article anterior vèiem com el principal objectiu del PP és la recentralització d'Espanya. Per aconseguir-ho, primer es van inventar la consigna que diu que les autonomies són una ruïna, i després s'han encarregat de fer-ho realitat. Aquesta operació té un vessant polític, que ja vam descriure, i avui ens centrarem en la clau de volta que en garanteix l'èxit: l'estrangulació econòmica de les comunitats autònomes. Deman disculpes per la densitat de les línies que segueixen, però en benefici de la brevetat he condensat els arguments tant com he pogut.
La primera i més important maniobra és la manipulació del dèficit públic. La crisi financera desfermada l'any 2008 ha resultat ser la tormenta perfecta, convertint el dèficit en la mare de tots els maldecaps de tots els governs. I les estrictes mesures d'austeritat no han fet més que agreujar la situació: quan davalla l'activitat econòmica la hisenda pública rep manco ingressos, i en conseqüència hi ha manco doblers per pagar els deutes. Només les retallades han donat una mica d'aire a les administracions, però, a més de perjudicar directament les activitats afectades, tampoc no han bastat. Al final, Europa ha reconegut el cercle viciós i ha relaxat el marge de dèficit d'Espanya. Idò bé: què ha fet el govern de Rajoy amb aquest marge extra concedit per la UE? En lloc de repartir-lo de manera equilibrada entre l'Estat i les autonomies —perquè el dèficit és problema de tots— l'estat s'ha quedat amb tot el marge, cosa que li permetrà arribar a un 6,3% de dèficit enguany, mentre que les autonomies només podran assolir un magríssim 1,3%. És al·lucinant: el govern de l'Estat, el més estricte valedor de l'ortodòxia antidèficit, resulta que no sols no es pren la medicina que recepta als altres, sinó que encara n'hi afegeix. Amb aquesta martingala enguany podrà endeutar-se fins i tot més que l'any passat!
Les comunitats autònomes necessiten doblers per funcionar, com qualsevol administració o empresa. D'on treuen aquests doblers? Bàsicament de les transferències de l'estat, i dels imposts i taxes que cobren directament. Però resulta que els darrers anys l'estat paga tard i malament. Quan una empresa té un problema de liquiditat, ha de demanar doblers a la banca. Els governs autonòmics, asfixiats pel govern central que no paga els seus deutes, en principi tenen tres sortides per poder pagar proveïdors i satisfer la despesa corrent: una, fer com les empreses privades i demanar prestat als bancs; dues, apujar imposts; tres, fer retallades. Què ha fet el govern de Madrid davant aquesta situació? Ha prohibit que les comunitats autònomes s'endeutin més amb la banca, ha impugnat davant els tribunals l'increment de certs imposts autonòmics i, pitjor encara, quan el govern central ha pujat imposts (IVA, IRPF) s'ha quedat tot l'increment i no ha cedit el tram que pertocava a les comunitats autònomes.
És a dir, l'estat obliga les autonomies a retallar, i aquestes ho han de fer en allò que gestionen: sanitat, educació, serveis socials, cultura, etc. El resultat és que les comunitats autònomes són percebudes pels ciutadans com els governs que pitjor els tracten, perquè retallen en benestar. I el PP encara diu que l'estat de les autonomies és una ruïna. A vegades, aquesta injustícia arriba a la insolència: en unes declaracions recents, Soraya Sáenz de Santamaría deia que si les autonomies havien suprimit prestacions devia ser que no eren tan necessàries.
Respecte als pagaments de l'estat a les comunitats autònomes, el problema s'agreuja amb les conseqüències de la llei de morositat. Aquesta llei, aprovada l'any 2010, estableix que la seva aplicació serà gradual: l'any 2009, les administracions públiques pagaven a 154 dies vista; l'any 2010, el termini havia de ser de 55 dies; 50 l'any 2011, 40 el 2012, i 30 el 2013.
Açò és una bona notícia per als proveïdors de les institucions públiques, però una mala notícia per a les administracions que reben de l'estat la major part del seu pressupost, ja que la llei afecta els pagaments per operacions comercials i prestació de serveis, però no les transferències ordinàries de l'estat cap a les altres administracions. Com que l'endarreriment en el pagament entre administracions sempre és de dalt a baix, l'estat novament carrega el mort sobre els qui tenen manco liquiditat: Madrid no paga al Govern Balear, el Govern Balear no paga al Consell Insular i als ajuntaments, i al final el ciutadà té la sensació que les administracions que té més a prop són les que funcionen pitjor.
Hauríem de parlar també del problema històric de les balances fiscals, que és el desequilibri entre allò que es recapta a cada territori i allò que li retorna l'estat en forma de serveis i inversions, però aquest tema és tan llarg i complex que no el podem afegir en aquest article. Ja en rallarem un altre dia.
Deixin-me només subratllar que els ciutadans de les Illes Balears som els més perjudicats per aquest desequilibri. Però mentre que a altres comunitats, com Catalunya, el seu govern reivindica a Madrid el que pertoca als seus ciutadans, Bauzá i Tadeo prefereixen estalonar les barroeres estratègies del govern de Rajoy. Al cap i a la fi, són de la mateixa corda.
Ho hem de deixar aquí. Si aquest article i el precedent han servit algú per afinar la mirada i fer-la més crítica davant un problema que és de tots, em don per ben pagat.