El turista, francòfon però procedent de la civilitzada Suïssa, es vanta de fer pràctiques d'espanyol. Som en una localitat de la costa empordanesa. El turista -ja d'una certa edat- s'atansa a un jove socorrista que hi ha a la piscina de l'hotel. El jove, català i catalanoparlant, fa d'espàrring d'espanyol per a l'interessat francòfon. Aquest, que just deu passar una setmaneta a la costa de l'Empordà, i que no deu tenir especial informació sobre el país, immediatament li dóna consells: "también hay que hablar castellano. No se puede hablar solo catalán", li diu, com si fos un mag i hagués tret un conill del capell.
El jove, molt discretament, molt hàbilment, molt català, no li diu ni que sí ni que no. Va fent alguns sorolls que indiquen que manté la funció fàctica, però no es manifesta en cap sentit. No deu voler trair les seues idees, però tampoc no té cap intenció d'enfrontar-se amb el turista. "A veces te contestan en catalán aunque les hables en castellano, y esto está muy mal", continua el turista. Com que fa anys que estiueja a la Costa Brava i té dues orelles, l'home, sense voler, fins i tot ha après a dir algunes coses en català. Però li sonen rares. "Mira que es raro esto de DI-lluns, DI-marts, DI-mecres… di, di, di, en vez de lunes, martes, miércoles", continua. Un servidor, a dues hamaques de distància, és a punt de dir-li que aquest "di" és el mateix del francès (lundi, mardi, mercredi), o de l'italià (llengua que el francòfon es vanta de també conèixer): lunedi, martedi, mercoledi… Però tot seguit pens que els esquemes mentals bàsics ja els tenim fets als vint-i-cinc anys, i aquell tipus, com a mínim, en té seixanta-cinc i, per tant, m'estalvii la feina, probablement inútil. Tanmateix, no votarà en el referèndum.
I, com no podia ser d'altra manera, acaben parlant del Barça. Tota la família del turista és fan del Barça. "Pero el Barça es un equipo español, porque es de España y juega en la liga española", li fa saber, molt didàcticament, el turista al socorrista. El socorrista se'n surt parlant-li dels últims fitxatges, però no diu ni una paraula sobre la identitat de l'equip.
Al final, la conversa acaba. I jo pens que el turista és colònia pura, digne d'observació d'algú com en George Orwell -justament estava llegint Dies a Birmània-, que tan bé va saber dibuixar el colonialisme. El turista li ha dit al jove socorrista quina havia de ser la seua llengua, quin era el seu país, quina havia de ser la seua identitat, com havia de parlar, què havia de pensar sobre el Barça… però no s'ha interessat en absolut per la seua opinió, no li ha demanat què en pensa, de totes les coses de què han parlat, i que el jove viu en primera persona. Ha anat a pontificar, però l'opinió de l'altre no li interessava gens ni mica.
Per a tots aquests, la pedagogia és totalment sobrera. No hi hem de gastar ni un minut a explicar-los res. La millor pedagogia és fer la nostra, i avançar cap allà on toqui. I punt. El turista en qüestió no respectarà els catalans fins que Catalunya sigui un país independent. Llavors trobarà que el Barça és un equip català, que fa mal educat no parlar en català si en saps i que Espanya ha estat oprimint Catalunya durant tres-cents anys. Mentrestant, l'ordre establert va imposant la seua força inexorable.