A la memòria del meu avi Rafel Saura s'electricista
Si algun lector creu que l'article que ara comença a llegir és el típic article que parla de paisatges i monuments artístics va igual d'errat que si es pensa que pot anar al Toro per via marítima.
El meu avi patern, mort fa més de quaranta anys, una persona molt generosa, sentia un gran afecte per nosaltres els seus néts. Amb ell i el meu germà Ricardo vaig fer el viatge a Madrid de què ara us parlaré en aquest escrit.
El pare del meu avi era carnisser davall sa plaça de Maó. Si l'hem de jutjar pels seus abundants fruits amorosos i per les reduïdes dimensions de la seva butxaca, devia ser una persona més capacitada per a anar engendrant criatures que per a alimentar-les suficientment, problema que va resoldre enviant-ne a més de la meitat -a cinc de nou- a la Casa de Misericòrdia de Maó.
El meu avi, un dels internats en aquest hospici, a pesar d'aquests orígens tan humils, va ser capaç d'engegar una petita empresa elèctrica, que encara existeix i que, amb l'ajut dels seus fills, dels seus néts i dels seus treballadors, va convertir-se en un negoci capaç de mantenir unes quantes famílies maoneses.
Sense l'ajuda del meu avi, jo no m'hauria pogut permetre el curs universitari que vaig fer a València. A Barcelona, havia aconseguit anar pagant-me la carrera a base de classes particulars i treballs editorials. A la tierra de las flores, de la luz y del amor no hauria tingut tanta sort.
En aquella època, i des de finals dels anys trentes, no pocs dels professors universitaris de Barcelona ho eren més per haver fet bona cara a la dictadura del Caudillo de España por la gracia de Dios que per les seves dots intel·lectuals i professionals. A València, en canvi, hi havia un grup de professors d'Història catalans de més qualitat que els que m'havien tocat a mi a la ciutat dels comtes i de les mones. La generositat del meu avi, que em donà tots els doblers que vaig necessitar durant el curs, va fer possible que em beneficiés dels ensenyaments d'aquests professors, a més de disposar de moltíssim més temps per a estudiar.
El març de 1968, aprofitant alguns dies que no hi havia classes a la universitat, el meu avi i el meu germà van venir des de Menorca a veure'm. Però no ens vam quedar a València, sinó que ens n'anàrem a conèixer Madrid, ciutat que ens va agradar.
Tanmateix, i si us de ser sincer, d'aquest viatge ja fa tants anys que en record ben poques coses. Una, que el meu germà va veure pel carrer l'actriu i cantant Sara Montiel, per qui sentia llavores una gran admiració; i una altra, que al teatre on vam anar, en sentir-nos parlar la llengua en què ho fem els menorquins des del segle XIII, un senyor que seia darrere nostre, donant mostres d'una finíssima percepció nasal, va dir a la seva companya de seient: "Me huelen a separatistas".
I ara, com a fi de l'article, només em queda demanar excuses als qui esperaven trobar un escrit semblant als que deuen llegir a les revistes de viatges.