Des de Sant Joan fins la Mare de Déu de Gràcia, els carrers i places dels pobles de Menorca s'omplen de gent i de cavalls, de música i de bauxa, de rituals tradicionals i de transgressió acceptada. Són "ses Festes", amb tanta entitat a cada poble que, quan les anomenam així —amb el substantiu pelat, sense adjectiu o complement—, ja ens entenem: ningú es pensarà que rallam de les festes en general; sabrà que, sense dubte, ens referim a la festa major o patronal del nostre poble.
Enguany procuraré xalar com sempre a les festes a on vagi, que és el que toca, però també les observaré amb una mirada més afinada i inquisitiva pels efectes secundaris que m'ha produït el llibre "Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l'ombra del poder", de l'etnomusicòleg Amadeu Corbera. Seguint el rastre de la música, Corbera mostra l'evidència que, al costat de la festa ritualitzada dels cavalls, abans de la Guerra Civil també havia existit un Sant Joan popular al voltant dels festers durant la nit del 23 de juny, amb un caràcter socialitzador, paròdic i reivindicatiu. Els festers no eren un afegit, sinó que formaven part del cor de la festa tant com la qualcada, però van ser esborrats durant la immediata postguerra amb la intenció que Sant Joan deixàs de ser, en paraules de l'autor, "marc de trobada col·lectiva de la suma d'individus diferents d'una comunitat, la de Ciutadella, per ser, per damunt de tot, l'espai de representació, justificació i legitimació i control del nou ordre polític i moral del franquisme".
Déu n'hi do, eh? Idò els confés que estic perplex per l'absència de polèmica entorn a aquest llibre. Entre els anys 1984 i 1990 vaig viure a Ciutadella, per raó d'estudis al Seminari, i sempre recordaré la vehemència i passió amb què els "bons ciutadallencs" discutien qualsevol canvi que posàs en qüestió l'autenticitat o el caràcter tradicional dels elements propis de la festa, i no en parlem ja si tal modificació es podia interpretar com un canvi dissimulat del que manen els protocols. ¿Per quina raó, idò, la publicació d'un llibre que toca el viu de la imatge global de Sant Joan, que discuteix mites i legitimacions, que posa en qüestió el "sempre s'ha fet així", no ha despertat una discussió ben encesa en les tertúlies santjoaneres?
Se m'ocorren diverses respostes. La més elemental podria ser que aquest llibre encara no és prou conegut, que la majoria de gent encara no sap de la seva existència. Segona possibilitat: que molts considerin que un mallorquí (Amadeu Corbera és de Bunyola) no ens ha de venir a dir com són i com hem de fer les nostres festes. Tercera: que aquell esperit polèmic santjoaner hagi perdut pistonada, i que les generacions més joves visquin la festa d'una altra manera, més despreocupada i lúdica, amb menys atenció a aspectes com l'observança ritual o la conservació de la tradició. Finalment, la quarta possibilitat és que el llibre de Corbera suposi una autèntica sotragada de les seguretats atàviques santjoaneres, una desagradable impertinència que es vol bandejar precisament perquè discuteix i podria fer tombalejar els fonaments que sustenten la comprensió mateixa de les festes, la seva essència, la legitimitat dels arguments que modelen la seva imatge, el seu relat i la seva realització. I davant aquesta possibilitat, hom adoptaria l'actitud habitual i més comprensible davant qualsevol procés de desmitologització: als heretges, no fer-los ni cas.
El llibre d'Amadeu Corbera tracta de les festes de Sant Joan, però la veritat és que fa pensar en totes les festes que celebram a Menorca, i convida a mirar amb lupa molts aspectes que ens passen desapercebuts de tan immediats que són. Els qui no som ciutadallencs sempre deim que Sant Joan no són les úniques festes, i sabem que les del nostre poble són les millors del món. Les festes són per damunt de tot per gaudir-ne, només faltaria, però també són un termòmetre de la realitat social. Conèixer bé la festa, saber com, quan i per què van sorgir determinats elements que avui formen part de la "normalitat", entendre que el poder —institucional o fàctic, democràtic o subterrani— actua també en la festa i amb la festa per modelar una identitat determinada, no crec que sigui, en absolut, aprofitar que na Maria passa per sa cuina per parlar d'altres coses que no hi tenen res a veure. Diria que, en realitat, és al revés: com escriu Fina Salord al pròleg del llibre de Corbera, "el coneixement del passat, més llunyà o més proper, ens ha de servir per habitar millor el nostre present". No hi puc estar més d'acord.
Bones Festes a tothom!