"Papà, ja som a Menorca", em diu na Berta, la meva filla, a través del mòbil. Tal com havíem quedat, la meva dona i jo sortim escopetejats de ca nostra, i davallant per la costa de na Gilda, arribam al moll on atraca el vaixell de Barcelona.
L'aigua del port maonès, com una bassa d'oli, reflecteix la llum del sol, que, esplendorós, d'un groc intens igual que el que dibuixaria un al·lotet de pocs anys, ja presagia la calor que ens espera la jornada d'avui.
Ben pocs minuts després, abraçam la nostra filla i el nostre nét petit, en Roger (Don Rogelio, com jo li dic en broma), una criatura de quatre anys, que d'aquí a pocs dies anirà a rebre, també al nostre port, els seus germans més grans i el seu pare, és a dir, el meu gendre.
Arribats al nostre pis maonès, un habitatge no gaire gran heretat de ma mare, prenem un esmorzar menorquí (pa amb sobrassada o formatge, pastissets, coca amb oli i sucre...).
Ara, mentre escric aquestes línies, Don Rogelio, a la terrassa del nostre pis, voltat de joguines de plàstic, s'ho passa divinament dintre d'una piscina inflable de poc més d'un metre quadrat. La seva àvia, la meva dona, se'l mira encantada.
Na Berta i jo aquesta nit anirem a sentir el concert que fa al Teatre Principal de Maó l'excel·lent baríton Lluís Sintes. L'àvia Montse, la meva dona, se'n farà càrrec mentrestant d'en Roger.
I així comença ara a la meva estimada illa la nostra petita felicitat de cada estiu.