En 2013 recordam el primer centenari de la publicació de la revista quinzenari Llum Nova editada per Andreu Ferrer Ginard. Llum Nova va ser la publicació portaveu de la secció Minerva de la Unió des Migjorn Gran, editada al llarg d'un any i mig as Migjorn Gran, entre el juny de 1912 i el novembre de 1913. L'any 2001, l'Ajuntament des Migjorn Gran va prendre la decisió encertada d'editar en format facsímil els trenta-cinc números de la revista més emblemàtica per a l'illa de Menorca.
Amb la seva edició, es va recuperar una part important de la història i de la cultura del poble. Llum Nova ha estat una de les revistes més citades, per ser una de les primeres en ser redactada totalment en català. I açò a principi del segle XX.
Una altra raó d'importància és que en les seves pàgines s'hi troba el sentiment d'un col·lectiu, d'un poble de Menorca, i s'hi veu fotografiada la realitat de la societat migjornera de principi del segle XX.
I parlant de fotografies, enguany n'hem trobat una de curiosa que volem donar a conèixer. És una instantània del lloc de Sant Adeodat. Veiem al que devia ser l'amo del lloc i el seu fill, i un ase amb unes sàrries ben plenes de síndries; darrera la paret hi adivinam la presència de dues dones i un jove a la balconada, a ben segur que els senyors del lloc. No seria estrany que la fotografia sigui de principi del segle XX.
Mascaró Pasarius diu de Sant Adeodat que és un lloc que s'havia segregat de l'antic lloc de Binicodrell. I cita la platja de Sant Adeodat, indicant que el nom tradicional és la platja de Binicodrell, però que els urbanitzadors de la zona al segle XX li van donar el nom de platja de San Adeodato, en castellà.
Fullejant Llum Nova hem trobat dues referències al lloc. Al 1912 surt en un llistat de llocs, a on es diu que a Sant Adeodat es van collir 33 quarteres i mitja de blat. Un any més tard, en el padró d'habitants de 1913 hi trobam la família dels pagesos que hi vivien, tres homes i dues dones.
La segona referència que llegim a Llum Nova és la publicació d'una carta de Frederic Llansó, metge, i el maig de 1913 diputat per Menorca a Madrid. El tema era les obres públiques i les noves carreteres. Ja feia temps que parlaven de la carretera de Fornells a Sant Adeodat. L'obra, juntament amb altres propostes de carreteres, s'havia d'aprovar a Madrid per després els tècnics realitzar els oportuns projectes. En aquell moment, semblava que la cosa s'enredava i tant el diputat com els redactors de la revista pensaven que si l'any 1915 l'obra anava a la subhasta ja farien bo. Llansó indica a la seva carta que "Assò son coses de la nostra Espanya que no tenen remei i qualsevol que hu dupti no te mes que fer una volta per aquí [es refereix a Madrid] i s'en convencerà" (Llum Nova, núm. 23, p. 1).
L'assumpte de la carretera de Fornells as Migjorn Gran anava ja de feia uns anys. I quan la gent s'entemé, alguns dels propietaris de la zona del migjorn es va interessar perquè el projecte es prolongués quatre quilòmetres més des des Migjorn Gran fins a Sant Adeodat. D'aquella forma, s'arribaria fins a l'embarcador de Sant Adeodat i, de rebot, pel Camí de Cavalls, també anirien fins a les Canessies. A ben segur que, el fet que alguns dels propietaris dels petits llocs de la zona de ses Canessies tenien interessos as Migjorn Gran ho faria possible.
L'obra de la nova carretera havia d'unir Fornells amb es Migjorn Gran. Si bé feia poc, l'any 1900, s'havia acabat l'actual carretera general de Maó a Ciutadella, llavors fer aquesta nova carretera serviria per unir el nord amb el sud, tenint el punt de connexió as Mercadal, creuat per l'altra carretera que uneix el llevant amb el ponent. S'havia d'aprofitar el tràfic que existís.
Afegir els quatre quilòmetres fins a l'embarcador de Sant Adeodat implicava abastar a la zona de la Canessia, una zona que sembla ser per la justificació de la documentació de l'època que es desenvolupava agràriament, amb el conreu de plantes farratgeres, hortalisses i arbres fruiters, i amb suficient aigua per al reguiu.
L'embarcador de Sant Adeodat, per la seva part, era un punt d'un extens arenal, i que les barques s'hi podien amarrar prop de l'illot els dies de bon temps, tot i gaudir de poca fondària. Hi havia poc comerç a la zona de l'embarcador. La petició de prolongar aquells quatre quilòmetres era per donar servei als llocs més pròxims de la zona. Estem a l'agost de 1904.
Per acurçar, el projecte va començar a rodar, com ja hem vist en els comentaris del doctor Llansó. Es faria un projecte de prolongació en 1935, es milloraria en 1941 i es redacta un projecte l'any 1953. L'obra de la prolongació demanada a principi del segle XX, s'acaba l'any 1957, cinquanta anys més tard. Si el diputat Frederic Llansó ho hagués vist, segur que hauria dit més que mai que açò són coses de la nostra Espanya, que no tenen remei. Com també algunes que els menorquins d'avui hem de patir. Només desitjar-los unes bones festes de Sant Cristòfol de ses Corregudes.