L'altre dia vam voler acostar-nos fins a Fornells per gaudir de l'espectacle pirotècnic que posava punt i final a les festes. Era la primera vegada que hi anava i tot i que els castells de focs acostumen sempre a ser "un cortar y pegar", feia il·lusió poder-los contemplar des de la badia.
Entre els "¡oh's!" i els "¡ah's!" del públic, que acompanyen els trons i les explosions, el meu cap em transportava d'un pensament a un altre, com si també hi hagués focs artificials dins el cervell. El primer pensament era per la crisi. Idò bé, cremar pólvora no ha estat mai d'oferta i aquests castells, tant habituals, continuen demostrant que segons pel que convé, queden doblers i m'imagino que les corporacions no deuen estar tan ofegades com diuen i que els ciutadans, malgrat les manifestacions per les retallades, passem per alt certs capricis de focs artificials amb un somriure.
El segon pensament era pel piròman que aquests dies passa les vacances a Menorca i aprofita el temps lliure per cremar el paisatge. Si per casualitat llegís aquest "xubec", li recomanaria que aprofités els focs artificials per saciar la seva necessitat de veure cremar alguna cosa i d'aquesta manera els bombers i la població en general estaríem molt més tranquils.
I el tercer pensament, tant poc interessant com la resta, em traslladava als estius de la infantesa que vaig passar a la població costanera de Blanes on, pels volts de Santa Cristina, s'organitzava un concurs de focs artificials que segueix encara viu i és un fenomen turístic que omple tots els punts d'observació possibles. Igual seria bona idea proposar un concurs de castells de focs al port de Maó.
Sort que els focs de Fornells van durar poca estona i en quinze minuts ja enfilàvem el cotxe de nou per tornar cap a casa amb la cara i el pensament il·luminats.