Aquell matí es puticari es va deixondir més prest que els altres dies. Havia tingut agrors i uns somnis estranys que el retornaven a l'adolescència, com a estudiant d'institut. Per bé que ell mai hi havia posat els peus en un institut, perquè a ca seva l'havien menat a una escola d'uniforme.
En aquells somnis ell sortia amb un siulet a la boca i feia marcar el pas de l'oca a molts professors i professores, els directors davant. I açò ja li agradava, però la cosa terrible era que quan acotava el cap, es veia "en faldaret", que significa més o manco anar "amb el cul a l'aire". Açò li provocava una profunda vergonya, encara més quan veia que el professorat que anava marcant el pas se'l miraven i no podien contenir les rialles.
Després de resoldre les seves necessitats fisiològiques, 'es puticari' va pensar que per començar el dia, amb l'ensiamada hauria de menester un cafè ben carregat. I així ho va comunicar a l'assistenta, aquella peruana que des que havia tingut la refotuda idea d'aprendre la llengua del país, el mortificava amb contínues correccions lingüístiques.
– Me dugui també una "servieta" –va dir es puticari a l'assistenta, quan la va veure arribar amb el tassó de cafè i la coca.
– No es diu "servieta" –li va respondre la peruana. La forma correcta és "tovalló", que en el dialecte d'aquí, l'Illa Grossa, és pronuncia "tovaió", en el de l'Illa de les Discoteques, "tuveió", i en el de l'Illa de les Vaques, "tuvó".
Es puticari se sentia tan fatigat per la seva nit de disbauxa acadèmico-militar que no va tenir esma de respondre, però va pensar que hauria d'incorporar aquelles diferències dialectals a la col·lecció de llibres de text que havia ideat perquè cap al·lot de les illes no aprengués a escriure igual. Però en aquell moment d'excitació intel·lectual, va sonar el telèfon.
– Senyor puticari –va exclamar la peruana des de la cuina–, és aquella al·lota que li mena les coses de l'educació. Sembla que té molta frissera. Que la vol atendre ara o li dic com sempre que està reunit?
– No, no, ja me la pot passar, Marisleisis –va respondre es puticari mentre començava a mullar l'ensiamada –. I no li ha de dir al·lota, que és una consellera! –va afegir encara. I a continuació va despenjar el telèfon amb resignació.
– Mem, sí que me telefones prest avui, Kuanamari –va exclamar.
– Ai, senyor puticari –es va sentir des de l'altra extrem del fil telefònic–, me sap molt de greu haver-lo de distreure de les seves múltiples ocupacions, però és que la cosa ja està fora de control.
– Mira Kuanamari –va respondre es puticari amb males maneres– t'ho hauré de recordar: vaig cessar el teu predecessor perquè era massa tou amb els mestres. Si a la darreria era com si els entengués i tot! Tu fes la teva feina i no m'emprenyis, que per això t'he llogat.
– És que estic molt retgirada, senyor puticari –va replicar la tal consellera–. Només n'he expedientat a tres i ja se m'han rebel·lat tots. I el seus companys i els pares i les mares... Jo pensava que açò de cessar directors era com tallar caps dins el partit, però ara veig que no.
– Mem, Kuanamari –va respondre es puticari molt maleit–. T'hauré de repetir la lliçó per veure si n'aprens d'una vegada. Primer: he fet desaparèixer la llista d'aturats, tal com vaig prometre?
– No, senyor puticari –va haver de reconèixer la tal consellera. No hi ha manera de sortir del forat, ni amb els turistes manllevats que mos ha duit el conflicte d'Egipte...
– I el tema de la reducció de l'IVA turístic, que també vaig prometre, saps com el tenim?–va continuar es puticari sense donar respir a la pobra al·lota, vull dir a la pobra consellera.
– També malament: els que comanden de ver ja han dit que ni pensar-hi –va respondre ella, amb veu amarga perquè ja es veia venir com acabaria aquell interrogatori.
– I encara que en públic hagi de dir que sí perquè a Madrid comanden els meus, què, que m'han deixat incrementar prou el dèficit públic per salvar l'any? –va afegir encara el puticari.
– No –va reconèixer ella totalment escorreguda.
– Idò ja em diràs que me queda per despistar el personal si no és embolicar la voga amb l'educació. Mira en Rajoy que bé que li va amb en Wert! –va exclamar es puticari mentre s'aixecava d'una revolada i començava a donar voltes pel menjador–. Així que ja ho saps, Kuanamari: tu embolica.
– Sí, senyor puticari –va replicar la tal consellera, que semblava a punt de posar-se a plorar–. Però és que costa fer entendre que els professors han de fer les classes en anglès sense saber-ne prou...
– Mem, això no té cap importànci! –va exclamar indignat es puticari–, Si és ben igual si ensenyen bé o no. La qüestió és que no ensenyin en català! –i va penjar.
– Senyor puticari –es va sentir que deia l'assistenta peruana des de la cuina–. Abans m'ha fet cosa dir-li, però és que no fa gaire bona fila, en falderet. S'hauria de posar uns calçons.