El músic comprova amb horror que la guitarra que ha deixat damunt l'escenari s'ha convertit en una anguila. Els focus s'han encès i el públic ha picat de mans.
L'espectacle ha de començar i la llenya de la guitarra llenega de les mans humides pels nirvis i la tensió per culpa de sa serena. Té el color de les cordes. És invisible. Cau dels arbres, cau dels aladerns, cau dels ullastres, cau del cel. La duu l'òliba que ha creuat l'escenari improvisat uns moments abans. La duu dipositada a les ales i la deixa caure damunt el músic, damunt les pedres del poblat, damunt la guitarra. Un glop d'aigua i la tranquil·litat ha estat recuperada. El músic té prou taules per saber com sortir de la situació que la naturalesa i l'oblit ha creat. Un error que es pot reconvertir en energia. Un home tot sol –o una dona- i una guitarra.
Un home tot sol –o una dona- i un cavall. Un home tot sol –o una dona- i una canya. M'agrada aquest binomi entre l'ésser humà i una part salvatge de la naturalesa domesticada. Unes passes cap enrere. El músic va deixar la guitarra damunt l'escenari abans del concert. Era un dia de juliol preciós. A penes hi havia oratge. La terra davallava cap al sud fins la topada a ganivet amb la mar encalmada. Les runes del poblat megalític eren vigilades per la lluna quasi plena. El pi jove va ser il·luminat per una llum liliàcia i estranya i els ullastres van badallar de son quan el cantant va pujar damunt l'escenari. Anava vestit de color blanc com les plomes de l'òliba que havia creuat el cel estirat un poc més tard de les nou i mitja de la nit. Ara només se sentia el cant del mussol. Després de gratar les cordes les notes van sorgir amb esforç. Les sirenes que descansaven al nord van nedar fins al sud i els ses cossos exsangües van ser trobats pels primers banyistes de Son Bou. Les van confondre amb un banc gelatinós de meduses, però després van comprovar que no tenien llombrígol. El fenomen s'havia reproduït. Les encantadores havien estat encantades i havien caigut en la trampa del seu propi encanteri. Era obra del músic de les mans lentes i la guitarra xopa per la serena.
Després els focus van assecar la llenya i van sorgir imatges de les mateixes arrels dels acords. Qui era on? Qui era qui? Érem els convidats. Els amfitrions ens van deixar el poblat com uns amfitrions discrets i elegants que no es deixen veure perquè puguem gaudir amb llibertat de l'espai. I la fusió s'està produint. Sense enganys. Sense un artifici excessiu. Ja t'ha avisat el mussol. Ja t'ho ha confirmat l'òliba. El músic no et farà visible el que és invisible; et dirà que el que és invisible als ulls dels homes també existeix. L'ensinistrador d'anguiles no et farà creure que no existeix la incertesa; et contarà que la incertesa és precisament la sal que trempa la vida de les persones. El guitarrista de les mans mullades no t'intentarà enganyar, et seduirà; que és l'engany irresistible i voluntari. El concert s'ha acabat i el mussol continuarà cantant fins que es faci de dia i l'òliba continuarà sobrevolant el poblat megalític banyada pel rou i pels raigs de la lluna quasi plena. El músic agafa la guitarra amb les dues mans i, com si es tractés d'un dofí que és alliberat a la mar, la diposita dins l'estoig. La guitarra neda fugint de la nit i cerca mar obert. Serena. Humitat de l'aire en les nits serenes; castellà "sereno", "relente". Del llatí serena, forma femenina de serenus, serè. S'ha de dir que, antigament, la sirena era anomenada serena.