Des que som a Menorca he passejat moltes vegades per la marina de Cala Mitjana amb el ca i m'he returat a les basses que els porquers i els caçadors van picar a la pedra de marès i les he trobades totes seques. Tenint en compte que les piques per al bestiar també estan eixutes perquè ja no hi ha tantes vaques ni animals de cabestre per abeurar, m'he demanat si aquesta absoluta manca d'aigua afecta als ocells i als petits mamífers i rèptils que viuen, pasturen i crien a la marina. On van a beure? N'ha disminuït la població? Estaria bé mantenir plens aquests punts d'aiguada tradicionals? O seria un desbaratament?
M'agrada passejar per Cala Mitjana perquè em transporta a dos plans superposats del passat que he viscut de forma directa o tangencial. El primer i més antic és el de l'explotació activa i industrial de la marina que va acabar morint paulatinament i es va extingir cap allà pels anys seixantes: caraboners, calciners, criadors de porcs, caçadors, llenyataires, trencadors, arreplegadors d'herbes remeieres, collidors de resina... De tots, o de quasi tots, en pots trobar vestigis o ruïnes mentre vas a la platja del sud. Les esmentades basses, les barraques de caraboners, les sitges, els forns de calç, les piques, els aljubs, les pedreres, els pous; fins i tot blocaus amb espitlleres d'ús militar o búnquers de la guerra civil. Tal vegada és una incapacitat personal, però jo no hi veig molta diferència entre aquestes ruïnes industrials i populars i les ruïnes talaiòtiques. Després de llegir açò qualcú tal vegada ho ha considerat un disbarat, però l'energia que emeten aquests focus abandonats també s'ha de tenir en compte. No són taules, ni navetes, ni talaiots, ni tampoc poblats prehistòrics. Són construccions de pedra que conserven la memòria enderrocada d'uns homes i d'unes dones –sobretots d'uns homes- i dels seus oficis.
El segon pla és el de la infantesa. Ja he explicat la caçada de rossinyols –o del rossinyol- a la tanca de l'aljub i les piques de marès que hi ha al costat de Na Gran i que ha estat absorbida per la malesa. Les caçades de caderneres –o de passerells i verderols- les fèiem a la bassa del camí que davalla a Cala Mitjana i al clot de marès excavat dalt Sa Cova de ses Taronges que es troba a un centenar de metres de Cala Mitjaneta. No hi havia amagatalls naturals i els construíem amb feixos de rama que havíem tallat amb destrals petites o rudimentaris matxets. Aquests dos plans eren paral·lels i les línies que els formaven no es van trobar mai. O només durant uns pocs anys. Els trencadors havien abandonat la pedrera de Cala Mitjaneta deixant a la pell de la marina una cicatriu blanca que la vegetació començava a colonitzar. Els calciners havien contemplat les torres primitives abans de fermar el darrer sac el calç. Els caraboners havien dibuixat els cercles negres i havien lliurat la marina als tudons i als al·lots. Blocs de formigó per cantons de marès. Pintura acrílica per calç. Gas butà per carabó vegetal. Un pacte amb el qual tots hi sortien guanyant.
Només la memòria acabaria clapint. Insaciable com un porc que s'alimenta d'aglans. Trobes a faltar el trull dels antics temps passats? Sabeu què em va contestar?
La memòria, vull dir. Que no se'n recordava. Xibau, a Menorca, és una sitja de carabó molt baixa, més de dues filades de paret i dues fumeres, amb l'ull al cim, i amb la forma d'una nau amb la carena cap amunt.