El prestigi filològic de Francesc de Borja Moll és sòlid com la pedra viva i està refutat a bastament per l'obra que ens ha llegat. En canvi, el segell que ens ha deixat com a crític literari i com a prologuista no està, al meu parer, a la mateixa alçada. Ja vaig esmentar l'opinió del molt il·lustre ciutadellenc pel que fa a la literatura menorquina anterior a Pau Faner. Avui em volia referir a l'opinió vessada al pròleg Les illes oblidades. Viatge a les Balears de Gaston Vuillier que va editar, precisament a la magnífica col·lecció de Moll Els treballs i els dies, l'any 1973: "Del text de Vuillier no podem fer un elogi tan absolut com dels seus dibuixos. No és l'obra d'un escriptor que dibuixa, sinó la d'un dibuixant que escriu: vull dir que, si com a dibuixant era un professional i un mestre, com a literat era un diletant amb poca formació, amb poc ofici. El seu estil tendeix a un lirisme que li lleva espontaneïtat i que sovint el fa feixuc i embafós". Hi estic doblement en desacord. Si comparam els dibuixos que va fer l'artista rossellonès Gaston Vuillier (1847-1915) a finals del segle XIX, amb l'obra que feien els seus contemporanis, ens adonarem d'un desfasament evident i notari. En canvi, si la comparació és feta entre els escriptors de viatges de finals del mateix temps cronològic la distància no és tan abismal.
De totes maneres, coincidesc plenament amb l'editor i autor del pròleg i de les notes que el llibre del romàntic il·lustrador del Rosselló val la pena ja que fixa una època amb la mirada sempre interessant i sorprenent de l'estranger: "A la primavera, els treballadors recorren de nit els llocs o masies cantant cançons catalanes, que s'acompanyen amb guitarres, guitarrons i bandúrries. Se'n van pels caminets perfumats, mentre tot dorm, fins davant les granges perdudes, la façana de les quals blanqueja vagament damunt qualque tossal a través de les fulles novelles. Allà es posen en filera, silenciosos, davant l'antic portal i preludien en sordina. A poc a poc la guitarra sona més fort; les veus s'eleven, tan aviat a l'uníson, com separant-se en terceres harmonioses. El rossinyol que, amagat entre les branques, llançava a intervals, a través de la nit, la frescor melodiosa del seu cant, ha callat, probablement per escoltar. Les veus humanes van creixent; el so de les guitarres s'accentua; les finestres s'obren discretament. I quan s'han acabat aquests cants, escoltats religiosament, s'encenen torxes aquí i allà, la gran porta del lloc s'obre, i aquells músics de la primavera són invitats a entrar dins la casa. Després d'haver-los fet menjar i beure, els omplen les alforges i paners, amb ous, embotits, aquell pa de Menorca d'una blancor tan meravellosa, i qualque botella d'un vi que sembla una mar de robins. Van així de lloc en lloc fins a les primeres lluïssors de l'alba, i, per camins banyats de rosada, a través dels camps de caramuixes, de romaní, de citís, arriben a la vorera de la mar. Després ells romandran tot el dia davant les ones blavoses, repetint encara per a ells mateixos les senzilles músiques del passat, somniant dins una cova, menjant junts alegrement el producte de la passejada nocturna. Aquest costum del temps pasqual fou portat pels catalans i aragonesos que vingueren amb Alfons III per conquerir l'illa de Menorca el 1286".
Aquesta pràctica d'anar a romandre a la mar no s'ha perdut mai a pesar dels impediments que les autoritats insulars han anat posant als menorquins. Dormir dins una cova o davall un cel ple d'estrelles mentre sents la respiració de la mar és una experiència que, una vegada feta, no es pot oblidar.
Romandre (i antigament romanir) significa no anar-se'n, no moure's del lloc on és; continuar existint en el mateix ésser. A Menorca també vol dir passar la nit (a tal o tal lloc). Castellà pernoctar. Del llatí remanere.