En el capítol anterior es puticari va somiar que una legió de mestres desfilava al pas de l'oca quan ell tocava el siulet. Però com en la vida la felicitat dura poc, prest va reparar que siulava molt, però anava en falderet.
L'evidència del ridícul que feia la va pagar una pobra al·lota, de nom Kuanamari, que havia llogat per menar els temes de la farmàcia relacionats amb l'educació. Mesquineta.
Ella s'esforçava, però és evident que les qüestions de l'educació no es poden posar en mans d'aficionats, perquè les conseqüències sempre les acaben pagant els alumnes.
Però ja havia passat una altra setmana. Es puticari era a la seva expenedoria d'específics i a ca seva (viu damunt) només hi havia l'assistenta peruana, na Marisleisis, i un jovenet que rallava amb ella tan fluixet com podia.
– No, Marisleisis, no m'ho facis açò –va dir ell, mentre se la mirava amb ulls d'anyell degollat.
– Però Lluc, si tu i jo som amics –va replicar ella mentre se li atracava sense manies–. Tu ets professor de llengua i jo vull aprendre a rallar tan dolçament com ho feis en aquesta illa...
– Però i si se n'entem es puticari? –va respondre ell, nirviós per la petició i nirviós per la proximitat de na Marisleisis–. Tu coneixes la llei tan bé com jo: si t'he de fer classe, ha de ser en trilingüe, un 33,3333 per cent en cada llengua...
– Lluquet meu –va insistir ella reafirmant la seva decisió amb una nova atracada–, però si jo només vull que m'ensenyis a parlar com ho fas tu...
– I si es puticari m'envia na Kuanamari i m'obren un expedient? –es va defensar encara el professoret, tot i que ja veia que li quedava poca munició i que acabaria infringint la llei.
– Ai si aquest "pituco" li fa mal al meu "pata"! –va replicar la peruana amb una nova atracada–. Ja veuràs quina n'hi faré jo a ell. No tornarà a menjar porcella fins que et demani perdó. I no m'importa si té el "cacharro bien maltratado". (entre cometes, paraules que no cal traduir perquè són castellà, del Perú).
Però quan semblava que en Lluc estava a punt de cedir, van sentir que pujava per l'escala es puticari i tots dos van recuperar les formes.
– I aquest qui és? –va inquirir l'expenedor d'específics mentre es caragolava els rínxols del clotell en senyal de desconfiança.
– Ai, senyor puticari –va respondre l'assistenta mentre s'alçava i es posava dreta la còfia–. És don Lucio, el professor d'anglès i castellà que li vaig dir, i que vindrà una hora cada setmana, si vostè dona el seu permís.
– Així m'agrada, Marlisleisis –va replicar es puticari més relaxat– que vulguis aprendre llengües de ver. Ja em començava a posar nirviós tant de català. Però he pujat a dir-te –va continuar l'homo– que m'hauries de vigilar la botiga una estona perquè he d'atendre una telefonada molt important.
I mentre en Lluc posava cara de Lucio i es feia tan petit com podia per no cridar l'atenció, l'assistenta va enfilar l'escala per davallar a la farmàcia.
– ¡Ay don Lucio! –va esclamar es puticari dirigint-se al professoret–, es que es muy dura la vida esta mía. Todo el día por arriba y por abajo. ¿Pero qué le haremos? Ahora tengo que atender una telefonada –i va despenjar el fix per continuar una conversa que es veu que havia començat a la botiga.
– Mem –va exclamar amb la boca a l'auricular–. I com va per l'Illa de les Vaques? Que ho teniu tot controlat? Sí, m'ha disgustat molt això dels vostros directors... Però voltros, ni una paraula, eh? Com si fóssiu d'un altre planeta. Sí, és ver, en realitat ho sou –i es puticari va riure la pròpia gràcia.
– Senyor puticari –es va sentir de dins del telèfon–, és que hem pensat que tocaria donar alguna notícia d'impacte per contrarestar... Però no sabem si ho trobarà bé i mos donarà permís.
– I tant si ho trob una bona idea –va respondre el puticari–. Mirau en Rajoy: ell ja ho ha fet. Volien Barcenas, idò "toma" Gibraltar! És llest, eh?
– Amb reverència, el seguim, com també a vostè, senyor puticari –va continuar el de l'Illa de les Vaques, que a ca seva devia ser una gran autoritat–. Però també mos té ben retgirats aquesta mania de Gibraltar: vam si ara mos espantarà el turisme britànic...
– Sí, sí, jo també ho he pensat –va reconèixer l'expenedor d'específics, però canviant de tema tot d'una–. I parlant de contrarestar males notícies, jo ahir ja en vaig escampar una: que aquest mes som la comunitat autònoma de propietaris amb més fortalesa econòmica. Què trobau?
– Bona aquesta! –va exclamar el de l'altra extrem del fil–. I ningú no el podrà contradir, perquè si no és a l'estiu que tenim una mica més de feina i venem uns quants apartaments, ja me dirà quant, eh senyor puticari? Que ara ja vivim solament del turisme...
– Però i voltros què –va continuar es puticari satisfet amb el seu lideratge evident–, quina notícia voleu escampar per contrarestar la vostra trista realitat? Ja sabeu que si m'agrada, us en donaré permís.
– Bono –va replicar el de l'Illa de les Vaques–, vostè ja sap que noltros d'imaginatius no ho som. Però havíem pensat en un parell de coses. Escampar merda seca de l'anterior govern o proclamar que qualque dia farem molts d'aparcaments repartits per camps i platges... Què diu, que mos dóna permís per fer les dues coses? Oh, que bé!