Salvador Espriu va morir el 1985 als setanta-dos anys. Havia nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1913. Enguany es celebra, doncs, el seu centenari. Amb la declaració de 2013 com a Any Espriu hauran estat molts els actes realitzats arreu de la nostra geografia. No sé si a Menorca les nostres autoritats culturals hi han pensat gaire o gens. Personalment, crec que el millor de tot seria rellegir l'obra d'aquest gran artista de la nostra llengua. No cal dir que en trauríem grans beneficis i, sobretot, comprovaríem la vigència i actualitat del seu llegat. Agustí Pons ha dedicat tres anys a elaborar una biografia completa, Espriu transparent (Ed. Proa), de 752 pàgines, absolutament recomanable.
L'autor de La pell de brau, que reclamava el diàleg dels pobles lliures des de l'acceptació de la diversitat i del coneixement mutu, no tenia cap recança de parlar de Catalunya com a nació. I per si qualcú es demanava avui si Espriu ara seria independentista, Agustí Pons opina que Espriu, en primer lloc, no deixaria que especuléssim amb el seu pensament. Açò el trauria de polleguera. Dit això, per les seves pors i la seva prudència, explicaria més tost que Catalunya no és assimilable amb Espanya. Les diferents llengües fan que no siguem assimilables. És evident, també, que tenia una idea nacional completa, o sigui, dels Països Catalans com a conjunt, si més no de la nació cultural, que va més enllà de les quatre estrictes províncies catalanes.
Es pot comprovar just llegint un llibre poc referenciat en la seua obra extensa, D'una vella i encerclada terra, que va escriure entre 1973 i 1976 per commemorar el centenari del Centre Excursionista de Catalunya. El poeta inventa un personatge Rodamón, que en començar el seu periple es presenta: -"Senyors, jo no vinc d'enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d'un costat a l'altre del nostre país, en l'espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s'entrecreuen i se'm confonen, i els que no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L'hem embastardit, però és. L'hem malmenat, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera..."
I a partir d'aquesta veu, s'explica un itinerari que ens duu des de la Cort de Barcelona amb els comtes-reis d'Aragó fins al Montpeller natal del Conqueridor, i visita després les Balears i les Pitiüses, la Catalunya Nova i el País Valencià fins a arribar, mar endins, a l'Alguer.
Reproduiré uns fragments de la referència menorquina. Diu el Rodamón: "Amb un sol dit, la barca / de paper travessava / tot d'aiguats solitaris, / foscos perills. Arribo, / ja record, i canilles / de vent se m'emportaven, / per pedres, a la vasta / sequedat, llum, refugi". (...) "Però no l'aire sinó el vent senyoreja Menorca. Pedres arreu i les restes escampades d'una cultura rude, singular, ciclòpia, molt antiga. Més recents, vestigis de diversos pobles, fins a la nostra inesborrable presència catalana. Força segles més tard. Força segles més tard, gairebé ahir, tres ocupacions britàniques i, entre la primera i la segona, els francesos. L'Espanya oficial la recobra a començaments del segle XIX." (...) "Meravella tòpica del port natural de Maó, el millor de la Mediterrània. Pobresa d'aigües, agricultura tenaç contra l'eixut... " A continuació, es deixa enlluernar per l'encant de les dues poblacions majors de l'illa, la històrica i arrelada a la tradició, Ciutadella, i Maó, que descriu "neta, no gens ostentosa, d'una reserva no feridora, amable, amb paviments llisos i sòlids..." i posa en vers l' impacte que li van fer les façanes de les cases maoneses: "A la manera / anglesa, les finestres / decapitaven / brogits. La teranyina / del temps mort ens envolta".
Finalment, uns detalls, que avui boni es poden donar per desapareguts, del nostre paisatge insular: "Els meus ulls s'han atardat en la contemplació de l'esveltesa sòbria d'uns mobiliaris del divuit, no pas inventats aquí però adoptats i recreats de seguida per delicada mà de l'artesania local. I després pujaré en aquell cim, al cor de l'illa, i rondaré amb calma per les altres poques poblacions, assolellades, blanques."
En les pàgines d'aquest llibre Espriu demostra estimar el país, i com fer-ho si no des del coneixement? S'estima allò que prèviament s'ha conegut. Aquest seria, sens dubte, el propòsit d'aquells que el 1876 fundaren el Centre Excursionista de Catalunya i, pels anys setantes del segle passat, dels joves menorquins del grups Joan Mercadal i de l'escoltisme.
Els mots d'Espriu continuen infonent claredat, esperança, fortalesa, decisió. Qualitats necessàries quan una col·lectivitat tenaçment lluita per assolir camins de llibertat.