Ara costen de veure, però en vaig passejar i vaig veure des de la distància de la nit corrues d'al·lots il·luminats, bellugadissos i cantaires que en passejaven pel camp o pel poble i em van fer la mateixa por respectuosa que provoquen a la pantalla el singular ranxo format per La Mort, El Cavaller dels escacs i la resta de difunts de la tètrica i bella filera de l'escena final de la immortal pel·lícula del director suec Ingmar Bergman, El setè segell. Els anomenàvem fanals amb coa i no sé si la coa era el ranxo d'al·lots que també en duien o anaven al darrere del fanal cantant o que els fanals fets amb síndries buidades amb una cullera conservaven el tronxo que els havia unit durant el creixement a la planta mare de la sindriera o que sobresortia del fruit la base del ciri o de l'espelma i donava la impressió de ser una coa blanquinosa de cera.
Jo només vaig fer o passejar o vaig veure passejar fanals de síndria, però al volum vuitanta-cinc dels Quaderns de folklore Recull de juguetes artesanes de Menorca (1), Joan Sans Mercadal comenta que se'n feien també de meló, de carabassa, de pebre i de capsa de cartó. La confecció era primitiva. Per a les fruites es tallava un tros de la part de dalt i es buidaven amb una cullera tot deixant només la pell. Després es feien amb un ganivet dibuixos com ara estrelles, quadrats, llunes o triangles procurant deixar un tel a la toixa prima per aconseguir un efecte translúcid més fantasmal i eloqüent. També perquè l'oratge no passés entre les finestretes i les apagués. Es feien dos foradets a la part de dalt i s'hi introduïa un cordó que es fermava i servia com a ansa del fanal. Joan Sans apunta que també s'hi afegia un pal que feia les funcions de mànec, però jo record agafar el fanal per l'ansa de cordill. A la base de la síndria s'hi feia un forat on encabir-hi el ciri o l'espelma. Aquí s'hi poden tornar a trobar variacions.
El llibre esmentat parla d'una llauna amb un ciri a damunt un petit sostre d'arena i, a Ciutadella, el mateix llibre comenta que es clavava l'espelma amb un clauet a la pell. Una vegada confeccionat els al·lots se solien ajuntar en ranxos i anaven pels carrers del poble fent oscil·lar els fanals encesos tot procurant que la delicada flama no s'apagués. També cantaven.
A Ferreries jo només puc recordar que repetíem una frase o un vers com si fos una oració crepuscular: "Un fanal amb coa, un fanal amb coa." En canvi, més antigament, es cantaven qualcunes d'aquestes cançonetes: "Es sereno ha mort un moix. / Es sereno ha mort un moix / l'han duit a s'hospital. / L'ha duit pes cap des cós. / Sereno!!!, tros d'animal / i l'ha duit per s'arenal, / l'ha venut per un real. / Bià Noti Poti, / s'acaba de morir. Sí, sí, sí. / Amb un plat de sopes, / i amb un got de vi. Sí, sí, sí."
Rosalia Florit, de Ferreries, que va passar part de la infantesa As Migjorn Gran, diu que en el poble blanc el duien "en es socós". El temps de jugar amb fanals amb coa era a finals d'estiu quan encara hi havia aquestes fruites sucoses i els al·lots es podien passejar pels carrers duent les llanternes ambulants. La duració d'aquestes joguines era de dos o tres dies ja que la pell es podria i s'havien de tirar.
Fanal és una paraula masculina que designa una capsa formada generalment d'un bastiment metàl·lic i que té una o més cares de vidre, dins el qual es posa un llum que calgui guardar del vent o de la pluja; castellà farol, linterna. També és una planta. "Estar com un fanal", significa a Menorca, estar molt dèbil o marejat. La paraula prové de l'àrab fanar, amb el mateix significat.