Declaracions oficials ens volen submergir en l'oceà de l'optimisme. Al lloc d'algú, les xifres de l'atur com a senyal de recuperació econòmica, l'ocupació hotelera del 90 per cent, l'augment del 2,2 per cent del trànsit de passatgers... es presenten com a ítems que demostren la millora. A l'altre banda, ja han dictaminat que els quasi 150.000 nous llocs de feina creats en el segon trimestre de l'any es deuen exclusivament a l'efecte estiu. Símptoma insuficient, perquè les noves afiliacions a la seguretat social són dèbils i la caiguda de la població activa segueix presentant un mal endèmic. Tot i així, el missatge formal persisteix.
Sempre ens ha agradat decantar-nos per la part més bona de les coses, alenar l'equilibri natural del planeta o veure el bòtil mig ple, però les converses quotidianes ens expliquen diàriament un nou retall, un conegut que s'ha quedat sense feina, l'augment dels menorquins que recorren a Creu Roja per demanar menjar, la preocupació pels quasi 800 nens que viuen a les illes i presenten malnutrició... que conformen un conjunt de continguts i revelacions ben diferenciades. "Upstairs, Downstairs, "Los de arriba y los de abajo".
Recordem els estudis de Batxillerat, quan ens ensenyaven la distinció filosòfica entre coneixement i opinió. El primer era vertader. Avui, un dirigent esperançador és aquell que actua de manual d'oratòria i de màrqueting, fan la seva campanya particular i -quasi sempre- ja sabem el que diran. Llenguatge arriscat perquè no hi ha res pitjor per a un governant, cap d'àrea, empresari, coordinador, ... que deixem de confiar en ell.
Optimisme sí, però abans de fregar el terra, convé escombrar-lo d'alternatives creïbles.
Només existeix una forma per il·lustrar la sensibilitat del ciutadà: no rallar tant, allunyar-se de les institucions, sortir al carrer, apropar-se a la gent i compartir amb ells. La resta és qüestió de fe, política es clar.