Petitó meu, demà comença una setmana molt especial. D'entrada, a partir de dijous hauràs d'aixecar un dit més quan et demanin quants anys tens. Com ja et vaig dir fa dues setmanes, el temps passa molt ràpid i creixeu molt ràpid.
Seran ja tres els anys que passam junts. T'assegur que són els més intensos de la meva vida i també els més polits. He fet el descobriment més espectacular que havia fet mai, i és com es pot arribar a estimar un fill. Quan anava a l'Institut i m'explicaven el significat del terme infinit, em resultava quasi impossible d'assimilar. Totes les coses han de tenir un límit i un final, pensava. Ara conec una aplicació pràctica per aquest concepte matemàtic. Cada dia que passa crec que us estim més, a tu i a na Bruna, i açò que cada dia us estim més que mai. Tot un misteri!
Per altra banda, aquesta setmana és especial perquè arriba Sant Bartomeu. Seran ja les teves quartes festes. Les primeres et van arribar quan tot just aprenies a viure, i el teu primer record serà aquella telefonada d'en Joan Mir fent-nos arribar a l'Hospital la tonada del fabiol. Un detall impressionant del teu quasi-conco!
Enguany, Sant Tomeu tornarà a ser únic. En Samu serà el caixer sobreposat, el qui passejarà per tot Ferreries la bandera del patró. No tenc cap dubte ni un que ho farà la mar de bé, tant com ho va fer en Francesc fa nou anys. Tenim uns amics importants, ja veus!
I és que ton pare, petitó, mai no oblida d'on ve i d'on és. Les meves arrels són a Ferreries, i sempre seran allà. Presumeix de ferrerienc, perquè crec que Ferreries és diferent. L'altre fosquet, quan sopaves aquella tapa de pilotes, vaig fer una ullada per aquells carrers on encara es pot seure a la fresca i on sembla que el ritme accelerat d'altres bandes encara no ha arribat. Em va envair la nostàlgia. Però més que pel seu físic, Ferreries destaca per la seva manera de ser. La setmana passada, quan encara feia feina, algú va dir que Ferreries era la perla de Menorca gràcies als ferreriencs. Té raó. El meu (sempre serà el meu, encara que no hi visqui) sempre ha estat un poble actiu, amb empenta, decidit. Els ciutadans no s'han resignat mai a quedar-se al sofà de casa a veure passar el temps. Han decidit caminar la seva pròpia vida, intentant fer-la millor.
Sí, petitó, estic orgullós de ser ferrerienc, i m'agradaria que els vostres gens haguessin agafat un poc d'aquest ADN de Ferreries. Així que divendres ja te tocarà cantar l'himne després que en Samu ja dugui la bandera que ha esperat tants anys! Molta sort, Samu!