Seguint els esdeveniments polítics a Espanya per mitjà de la premsa i de la ràdio especialment, tinc la impressió que, en el cas Bàrcenas, no hem arribat ni de bon tros al "fin de la cita" de que ens parlava un Rajoy que, al Parlament, volia ser contundent. No, el discurs sobre què ha succeït al llarg d'aquests darrers vint anys a la casa gran del Partit Popular no ha arribat al final, més aviat som al començament d'un calvari que presumeixo llarg, però terrible, a pesar dels esforços que fan els polítics populars i alguns periodistes que els són afins per desviar l'atenció.
En aquesta estratègia s'empren, bàsicament, dos arguments:
El primer, que en el moment en què Espanya sembla que comença a aixecar el vol de la crisi, és suïcida apuntar contra el president del govern i el partit que li dóna suport. El segon, que no hi ha cas PP, sinó cas Bárcenas.
En defensa d'aquest darrer argument va destacar abans d'ahir el senyor Martínez Pujalte, el qual, davant el desconcert que han provocat en l'opinió pública les declaracions dels desmemoriats exsecretaris generals Cascos i Arenas ("no me consta", "no me acuerdo"), i especialment la feta per l'actual secretària, María Dolores de Cospedal que, els agradi o no, ha apuntat amb bala contra Rajoy aplicant el vell aforisme "que cada palo aguante su vela", va decidir-se -em refereixo a Martínez Pujalte- per la tècnica d'Helenio Herrera, que proclamava que la millor defensa és un bon atac, i va arremetre durament contra Bárcenas, a qui va anomenar "pocavergonya", i a qui va comparar amb "un senyor que és contractat en un hotel i aprofita el seu lloc de feina per traficar amb drogues". "Qui l'ha contractat ha comès un error en fer-ho -assegurà el diputat conservador-, però no té res a veure amb la venda de la droga".
El PP, doncs, fa uns esforços sobrehumans per distanciar-se de Bárcenas, a pesar que el duen tatuat a la seva pell, i per això demana que aquest continuï a la presó fins que torni els diners. Però els fets són tenaços i, cada dia que passa, esdevé -i esdevindrà- més difícil en aquest camí del Calvari que ha iniciat Rajoy.
He parlat de dos arguments, però també se'n sol utilitzar un altre de molt gastat, però eficaç: el de "i tu més". En efecte, no hi ha vegada que, quan en una tertúlia radiofònica es parla del cas Bárcenas, algú que vol canviar de matèria treu els ERE andalusos, que no són, certament, pecata minuta. Però... no hem quedat "que cada palo aguantes su vela"? Així, doncs, si es parla del cas Bárcenas, és d'aquest que parlem, i que els socialistes andalusos estiguin emmerdats en un bon sarau, que possiblement acabarà amb alts dirigents a la presó o fora d'òrbita, ni disminueix la importància del cas Bárcenas ni justifica la presumpta corrupció del PP.
Mentir al Parlament
Més enllà dels fets, el que té avui prioritat en l'anàlisi política es que Rajoy (arrossegat per l'oposició) ha parlat al Parlament espanyol i ha pretès tancar la qüestió amb contundència. Els dies, però, van desmentint les seves afirmacions i demostren que, si és que no va mentir (que no ho sé, però que ho dubto), el que no admet discussió és que no va dir tota la veritat, si hem de fer cas al que ens ha descobert María Dolores de Cospedal, i això és greu. Tant o més que la corrupció per se. Perquè mentir al Parlament és mentir als ciutadans. I mentir als ciutadans en seu parlamentària es condemna (o s'hauria de condemnar) amb l'ostracisme polític.
Clinton va estar a punt de sofrir el que, en el sistema polític nord-americà, es diu un "impeachment" (processament d'un alt càrrec per decisió del Parlament), però no el va sofrir per haver tingut una relació sexual moralment condemnable amb una jove becària, sinó per haver mentit al Congrés, que és mentir als ciutadans.
Per molt menys han dimitit recentment dos ministres alemanys: el 2011, el de Defensa, Karl Theodorzu Guttenberg, després de ser acusat de plagiar la seva tesis doctoral; i el 2013, la ministra de Educació i Ciència, Annette Schavan, per la mateixa causa. També Chris Huhne, exministre britànic d'Energia, va renunciar al seu escó de diputat, l'any 2012, després que es va declarar culpable davant un tribunal de Londres d'intentar ocultar una infracció de tràfic.
Tots aquests són casos d'haver mentit públicament sobre qüestions personals, i tots han frustrat la carrera de personatges públics, segurament prou solvents, però que, en mentir, han perdut la confiança de la ciutadania.
Molt em temo que aquesta serà la fi de Rajoy. Perquè en aquests casos sempre es comença negant-ho tot, però després, com en un degoteig, la veritat s'obre camí, a pesar de les majories parlamentàries.