Sabíem que venia Sant Bartomeu perquè apareixien genets damunt cavalls pels carrers de Ferreries; els mateixos cavalls i caixers que sortirien dies després durant les festes patronals. Vestien de cada dia i els cavalls negres, vermells o blancs no anaven guarnits: la sella, les brides, les corretges amb el mos. A vegades els genets ni duien esperons. Era l'avís. Tal vegada el primer. O el segon. Les dones emblancaven els enfronts de les cases a començaments d'estiu o a principis d'agost.
Carregades de poals i garneres de palma nana encaraven la verticalitat de les cases. A vegades, fins i tot, els manobres pintaven de blanc l'església des de baix fins al campanar. Tots miràvem cap amunt. Cap al cel blau i estirat. L'aparició dels cavalls que anaven a les tanques a provar era l'avís definitiu. Llavors vivíem a cops d'estació. Primavera, estiu, tardor, hivern. Els canvis eren marcats per l'esgotament i per la novetat. Mèrvils, velo, caçar, pescar, cèrcol, bassetja, fletxa, espasa, robar fruita, futbol, mèrvils, velo, caçar, pescar, cèrcol. No hi havia nostàlgia. Sabíem que tot tornaria, que vivíem inserits en el flux del temps i que vorejàvem allò que els llibres, els sacerdots i els adults en deien eternitat. Igual que els cavalls. Igual que els genets que, cada agost, es convertirien en caixers. Corríem cap al pla limitat per la muntanya de S'Ermita i el torrent de Son Granot. Ens agradava l'ombra de l'església.
Ja sabíem què faríem ensoldemà. Aniríem a collir canyes verdes al Verger i les transformaríem en cavalls. Cavalls verds. Ens avorria la monotonia. El color ens obsedia. També el moviment. Els bots ens transportaven a la verticalitat. Com ho feien les dones, els manobres i els sants. Podíem tocar el cel blau amb les guindoles de paper de diari. Les polaines eren invisibles, però la seva transparència era de color negre. Com el carabó. Ho heu vist? El color. I el moviment. No existeix l'enyorança si saps que el que has perdut tornarà a venir cada estiu.
El tercer avís era la ferramenta dels cavalls. Ens avisàvem. A l'escorxador ferren un cavall. Els nostres senyals de fum. Quin indret per posar sabates noves. Sabíem què volia dir. Els estius a les platges anàvem descalços. Posar-nos de nou sabates volia dir que l'estiu s'acabava i també les vacances. Que començaria l'escola i que ens convertiríem en éssers enfredolits i nocturns. Per als cavalls era a l'inrevés. Els calçaven quan arribaven les festes. Els unglots eren insensibles. El ferrer rascava amb una paleta els cascs dels cavalls com si estiguessin fets de la matèria insensible de les canyes verdes. Érem al regne dels ferrers. Les seves ferreries havien donat nom al poble i continuaven clavant claus per fixar les ferradures a la carn. Els cavalls érem els al·lots. Ens posàvem sabates quan acabava l'estiu. Els cavalls, per Sant Bartomeu. Els al·lots quan havíem de trepitjar de nou els carrers i les places del poble. Quan ens havíem convertit en cavalls? Quan havia esdevingut la transformació? Quan havíem pujat damunt les canyes verdes com si fóssim pregadéus. Ja dic, no hi havia nostàlgia que emmelangís els nostres pensaments.
Les festes només ocupaven un període relativament curt del temps. Durant les festes seríem cavalls –i també caixers–, però acabarien després de respectar tots els rituals i tornaríem a ser al·lots. La metamorfosi a l'inrevés. Sempre havia estat així i sempre seria així. Ho havia estat des que havíem nascut i ho continua sent ara a començaments del segle vint-i-u. Per açò no hi havia nostàlgia abans i no n'hi ha tampoc ara. Com pots trobar a faltar una festa que es repetirà fins i tot quan te n'hagis anat?
Canya. Planta de la família de les arundinàcies: Arundo dorax. A Menorca hi ha la dita "No deixar canya dreta: destruir-ho tot, no perdonar res". O "Pescador de canya, perd més que no guanya". Del llatí canna, mateix significat.