Els hi vaig dir que eren bons i em van dir que no ho eren tant. El que volien dir és que ells eren bons a títol personal, però que la resta, érem dolents a matar. Estic parlant dels illencs. Dotze -o tretze- miloques surten volant de Sa Cova Murada de Ciutadella. En un buf són a Ferreries i sembla que segueixen el canal del barranc ple de vegetació i de corrents d'aire. Amb quatre batudes d'ales voregen els límits de l'illa a la recerca de carronya fresca. Saben que la mort ha esdevingut durant la nit calorosa i humida i volen amb el neguit de trobar-la abans que qualsevol altre animal carronyaire. Els voltors egipcis se separen. Els corrents calents en són els responsables. La divisió ha aclarit el blau mineral i el cel és puntejat per una dotzena de taques grogues com el marès gastat de les roques dels penyals que ens engalten. Podrien ser puputs, però les miloques estan assedegades de sang pútrida i carn environada. Comparteixen els mateixos colors. El groc ensaïmada, el negre enclitanós provocat a la roca pels regalims de l'aigua que flueix de les fonts superiors, el blanc del marès acabat d'esmitjar per un llamp.
Existeix un pensament geogràfic del text que el poeta antillà Derek Walcott va aconseguir vincular a un sentiment. En un poema va assegurar que ets de les illes si hi has estimat, però jo crec que ets illenc si alces el cap cada vegada que sents passar un avió. Hi ha dos tipus de creadors. Els pintors, els escultors, els escriptors, els dibuixants, els cineastes que pinten, esculpeixen, escriuen, dibuixen o fan pel·lícules amb l'únic objectiu d'engrandir el seu propi ego. I els pintors, els escultors, els escriptors, els dibuixants, els cineastes que s'obliden del seu propi ego i pinten, esculpeixen, escriuen, dibuixen o fan pel·lícules amb l'únic objectiu d'engrandir l'ego col·lectiu. E. R. Curtius, a Literatura europea y Edad Media latina, ho va dir d'una manera més geogràfica i física: "El dominio de la poesía mundial es una isla encantada como la de Próspero. Cada gran poeta la ensancha".
Cada poeta gran engrandeix l'illa i empetiteix el propi ego. Cada poeta petit empetiteix l'illa i engrandeix el propi ego. Els primers no m'interessen. Dels segons en som un seguidor fanàtic i compulsiu. Els primers són com els habitants individuals dels planetes. El petit príncep abandona l'illa gràcies a un estol d'ocells migradors. En tost de jugar-se la vida amb el viatge i l'exploració, la resta d'habitants dels planetes visitats romandran en les seves illes de l'espai. Els primers fan pudor del seu propi alè. Els segons desprenen el mateix perfum que amollen els núvols que van passant pel cel. Els primers fan engrandir les portes dels palaus on han d'entrar. Els segons travessen amb subtilesa els envans de les cases més modestes. Els primers fan la mateixa renou que els avions. Els segons destil·len el mateix estupor sonor que l'aleteig d'una papallona.
L'ego és com la bufeta d'un porc. Si només està plena d'aire, la punta afuada del temps l'esclatarà. Quan bufi, el vent s'endurà les pelleringues. Si està plena de substància romandrà en la memòria de la gent i rebrà el nom civilitzat de cultura. Cultura en majúscules. Cultura en minúscules. És igual. Qualque cosa es va trencar a Sant Antoni. No ho dic en un sentit negatiu. La dona trenca aigües i neix una filla o un fill. Les tretze -o dotze- miloques s'havien envestit a una teranyina. Van surar damunt la calor de Menorca amb els polsegosos brins. Què va fer l'aranya? Va trenar una altra vegada una tela d'aranya més resistent davant Sa Cova Murada. Teranyina. Teixit que un aràcnid fa amb el fil tenuíssim que segrega, i que li serveix per a caçar els insectes de què s'alimenta; castellà telaraña. Ormeig de pesca. A Menorca també fa referència a un núvol solt i prim.
La gent del camp té un concepte respectuós de les teranyines, a les quals atribueix virtut curativa contra les ferides. Inclús hi ha la creença que els estables on hi ha teranyines són més sanitosos per al bestiar que els que estan nets. Del llatí "tela araneina", tela d'aranya.