Petitó meu, Ferreries segueix vivint aquest Sant Bartomeu en el que noltros ens hem submergit aquests dos darrers dies. Han estat unes jornades ben especials. Per començar, què bé que ho ha fet en Samu com a caixer fadrí! No record haver-lo vist amb un somriure tant ample i sincer des de fa molt temps. Gràcies, Samu, per fer-ho tant bé i per fer-nos-ho passar tant bé! I també gràcies a en Francesc, que va posar-se el somriure a la cara com qui es posa la levita i els calçons i no el va deixar anar en totes les festes, tampoc quan tu te vas fer la foto amb ell dalt en Lliure. Ja veus, petitó, tenim dos dels millors caixers al nostre grup. Ara només ens falta tenir un caixer casat! Tot arribarà, segur.
Aquest Sant Tomeu també ha estat especial perquè, tot i ser el segon de na Bruna, podríem dir que ha estat quasi el primer. L'any passat ella tot just tenia dues setmanetes, i pràcticament no veia res de la festa. Enguany ha gaudit amb els cavalls, als que assenyalava amb el dit i cridava. Quan hi era ben a prop ja no era tant valenta, però segur que serà una santbartomeuera de dalt de tot! Com tu, que enguany has entès que els capgrossos són inofensius, i al final has volgut seguir totes les seves passes i els seus balls mentre els ferreriencs obrien les finestres i es rentaven les lleganyes de la cara. Mira, gràcies a tu hem descobert part de les festes que pràcticament no havíem viscut mai.
Aquest Sant Tomeu també he descobert que hi ha molta gent que te coneix per aquestes cartes que t'escric cada diumenge. Fins i tot hi ha qui les llegeix al llit, amb el seu Ipad! No t'amagaré que m'agrada que te coneguin, però també me fa empagueir. Petitó, jo només intent deixar escrites quatre coses que vull que llegeixis quan siguis més gros. T'explic allò que sent, allò que pens, allò que em passa pel cap i pel cor. A vegades amb més manya, a vegades amb manco. A vegades després d'una preciosa estona de festa amb els meus amics de sempre, com avui, a vegades després d'una jornada intensa de feina. No tenc cap pretensió ni una amb aquestes retxes. Només esper que el dia que les puguis llegir, després d'arribar a la conclusió que ton pare és un corc, pensis que si ton pare i ta mare gosen publicar aquestes retxes a un diari, és perquè no tenen cap vergonya ni una en dir que t'estimam, i molt. A tu i a la teva germana